Girona 2-1 Oviedo: L’alegria de guanyar de nou

No és ni de bon tros un pas definitiu. Tampoc el coixí és que sigui massa ampli. Però les victòries com l’assaborida ahir a Montilivi són d’aquelles que deixen un bon regust a la boca i, sobretot, serveixen per aplanar una mica més el camí cap al play-off, l’objectiu amb majúscules d’un Girona que torna a sumar de tres en tres. Veient com Cristhian Stuani celebrava el seu setzè gol de la temporada, a una vintena de minuts del final, el parer general era que la victòria contra l’Oviedo estava encaminada. Però aquell avantatge per 2-0 va ser tan breu, com general el patiment del darrer tram, amb esbroncada afegida cap a l’àrbitre, que va treure de polleguera als més de 4.000 espectadors que van deixar-se caure a l’estadi. Victòria amb minuts brillants, sobretot la primera mitja hora; també amb algunes llacunes i moments de desencert. Però, al cap i a la fi, un triomf que deixa enrere a un rival directe com ho és el conjunt asturià, i que enforteix els de Míchel, immersos encara en un calendari farcit d’equips de la part alta de la classificació. El millor moment per confirmar les ganes i l’ambició de fer la tercera promoció consecutiva, tot esperant que aquesta vegada, el desenllaç sigui millor que els dos anteriors.

Eren només dos punts dels últims nou. Un parell d’empats i una derrota. Suficient per continuar trepitjant les places de play-off. Insuficient per somiar a pujar a Primera sense passar per cap peatge. Però amb encara jornades per davant, ningú havia llançat la tovallola a Montilivi. El missatge ha calat. El d’anar «partit a partit» i també el de, com a mínim, abraçar el sisè lloc sense deixar-lo escapar. Per consolidar aquest escenari, res millor que guanyar l’Oviedo, un dels molts equips que venen pel darrere, sense estar massa lluny, decidits a fer la guitza. Es va aconseguir, amb més patiment del que ningú s’hauria imaginat, sobretot veient la posada en escena. Perquè el Girona, d’entrada, va ser una piconadora. No va donar cap opció al seu rival, sorprès, superat, estabornit. Ja no és que només trigués vuit minuts a posar-se al davant l’equip de Míchel, sinó que va posar un ritme tan alt que ningú el va poder seguir. Les arribades i oportunitats es van anar succeint i només va ser el pas del temps i els retocs de Ziganda el que van frenar la sagnia.

El despertar de Baena

Una setmana enrere, després d’empatar a Butarque, Míchel havia reconegut a la sala de premsa que un dels seus futbolistes més determinants, Álex Baena, estava lluny de la seva millor versió i que treballava per arribar-hi de nou com més aviat millor. Missatge captat pel jugador, que ahir va fer una autèntica exhibició fins que se li va acabar la benzina. Al costat del Borja García més fi d’aquesta temporada, del mig del camp cap endavant, el Girona va vorejar l’excel·lència. La pilota anava i venia a una velocitat vertiginosa, superant les línies d’un Oviedo desencaixat, amb Jairo pujant per l’esquerra una vegada i una altra. Baena era l’encarregat de finalitzar i en nou minuts ja ho havia provat tres vegades. A la primera, Femenías refusava el seu cop de cap. A la segona, xutava molt a prop del pal. I a la tercera, cap a barraca. En una acció d’estratègia, la pilota li va caure del cel al 8, que no s’ho va pensar ni dues vegades i la va engaltar lluny de l’abast del porter. La cosa prometia.

Funcionava l’atac a les mil meravelles i era qüestió de veure si també se’n sortia la defensa, amb algun pedaç obligat per culpa de la baixa de Bernardo, sancionat. Míchel va decidir reconvertir en central a Ramon Terrats, sense més feina que la d’haver de treure la pilota des del darrere amb paciència i criteri. Això, com a mínim, durant el primer acte, tot esperant a un Borja Bastón que mai va aparèixer. Sí que ho feia Luismi, de tant en tant, per pujar a rematar alguna pilota penjada a l’àrea. O Jimmy, l’únic que es va atrevir a fregar l’empat. La desmarcada va ser tan bona com la rematada, però allà estava Juan Carlos per tapar amb encert. Cert és que l’Oviedo s’havia tret la son de les orelles i que trepitjava més el camp contrari. Però el Girona s’havia passat una bona colla de minuts dominant, picant pedra i fent xalar els espectadors. Just el que no li havia agradat a Ziganda, que va canviar el dibuix: Luismi passava a fer de tercer central i això va frenar un xic els de casa, tot potenciant les virtuts del seu equip, que encara va multiplicar més la seva intensitat superat el descans.

Hi va ajudar també l’entrada al camp de Borja Sánchez, que va ser un corcó per a la defensa. L’allau de joc i d’ocasions, al segon temps, ja no era ni de bon tros el que s’havia vist en els primers compassos. Allò semblava enterrat. Impossible aguantar un ritme tan elevat, tot i que la davallada era tan sobtada que fins i tot sorprenia. A tot això, Borja García es feia mal i el seu lloc l’ocupava Samu Saiz. Peça per peça. I el cronòmetre que anava passant, sense saber molt bé com acabaria la cosa. El gol de Cristhian Stuani va semblar deixar-ho tot vist per sentència. Era el 2-0 i al 71. Una errada relaxar-se i més, amb Borja Sánchez en estat de gràcia. Cap a ell va viatjar la passada llarguíssima de Jimmy. Sense massa oposició, el 10 va tenir temps de controlar la pilota i posar-la al pal llarg, sense que hi pogués arribar un Juan Carlos que, en el 77, va volar per evitar l’empat. Montilivi no les tenia totes. Míchel, tampoc. En cinc minuts, van entrar Valery, Bustos, Kébé i Juncà. I així es va arribar al descompte, on Arnau Martínez va decidir que ja n’hi havia prou. Va fer anar de corcoll la defensa de l’Oviedo. Sotana, regat i el públic que no s’ho creia. I després, escombrat a l’àrea, sense que l’àrbitre en volgués saber res, quan el penal semblava cantat. El partit moria i amb ell les opcions d’un Oviedo que, tot i penjar l’esfèrica a la desesperada, no se’n va sortir. Somriu el Girona, que guanya de nou i fa un pas més cap a l’objectiu.