Traspassades les dues primeres setmanes de les eleccions i amb els ulls posats en els acords, pactes, peticions i posicionaments sobre el futur govern, les variables que han contribuït al resultat segueixen essent motiu de valoracions interessades dels dirigents de les principals formacions, com ja ens tenen acostumats. Les cares en la nit electoral ho deien tot o quasi. I no n'hi havia per a menys si preníem com a referència les expectatives que s'havien generat. L'ull crític aporta unes quantes reflexions al respecte. La primera és que el desig d'una majoria àmplia es podia interpretar en clau de partit o de coalició tal com semblava que pretenia CiU o en clau del conjunt de forces sobiranistes. Només en aquest segon cas es va complir l'objectiu. Era aquest l'objectiu de CiU? Segons el Partit Popular, sí (que va fer sortir el "sant cristo gros") fent servir el missatge de la por. Aquesta àmplia majoria que demanava el president no la concentra CiU sinó les forces polítiques sobiranistes. La segona és el sentit de les expressions sobiranisme, consulta, referèndum i independència. La indefinició i l'ambigüitat no va ajudar els indecisos sobretot després dels debats televisius. La tercera, és un error greu creure que una àmplia majoria estava a favor de la independència (que no és el mateix que el dret a decidir) i que aquesta es podia concentrar a l'entorn del grup de CiU. L'anàlisi dels respectius programes i, sobretot, la nitidesa dels missatges, afavorien més formacions com ERC i IC-V. La quarta, va ser una campanya en el que el missatge important va quedar en segon terme. Mas va concentrar la mirada de la resta dels partits, llevat d'una ERC impecable en maneres, en els quals la sobirania i la consulta van ser els eixos d'uns debats embrutits per la interferència de determinada premsa estatal que va alterar probablement part del vot i que es parlés poc del principal problema econòmic que pateixen moltíssimes persones.
D'errors, molts i de rellevància. No saber llegir el vot prestat de les eleccions de fa dos anys, quan se sortia d'un govern tripartit, és tenir miopia política i incompetència per part d'alguns. I això ho deia Duran, el principal problema de CDC, que des de la barrera expressa un pensament que qüestiona la vàlua dels assessors dels socis de federació perquè van ser incapaços de saber "llegir" en clau política uns anteriors resultats. Ells són responsables, pensa Duran, que determinades percepcions originin grans frustracions. Ara el PPC, amagat darrere la bardissa, espera amb to sorneguer el penediment o el trencament intern del seu soci habitual. I com que tot té la seva vessant positiva, l'ull també veu que aquestes frustracions són necessàries per créixer i madurar políticament, uns i altres, encara que sigui a cop de resultats.
