Des de fa cinc anys, un grup de dones i homes es reuneix en un lloc secret del Barri Vell de Girona a la vora del foc. Les males llengües apunten que és als jardins de la Francesa, sota la mirada de la bruixa de la Catedral, que els observa cap per avall. És al maig i coincideix amb els darrers dies de Temps de Flors. Fa calor i les flames ajuden a incrementar la sensació. Algunes persones queden mig nues mentre qui sembla que les dirigeix, amb un nas llarguerut i una berruga a la punta, els va fent indicacions i els renya perquè criden l’atenció i els dona una túnica negra perquè es tapin.
Surten en massa i amb un cistell de vímet. En una hora han de recórrer tots els muntatges i seleccionar flors i plantes per endur-se. Les van introduint al cabàs. De vegades s’han emportat el test sencer i en d’altres, vuit o deu flors d’un sol projecte. La senyora més gran sol atacar les escales de la Catedral i el més petitó té predilecció pels ponts. Fugen corrent cofois del saqueig. Han desaparegut flors i plantes d’arreu.
Dues hores més tard es reuneixen per exhibir el botí i cremar-lo al foc. Desprèn un aroma màgic. Dos germans solen guardar-se’n d’amagat sota la camisa per poder plantar -les a casa. Dues senyores grans ho saben i somriuen perquè han anat fent incursions durant tota la setmana i tenen les finestres plenes d’azalees, orquídies i margarides. Un home que mai xerra, té un disgust: ha pres un cactus i té els dits inflats.
Es dissol el grup, mentre van caient pètals de les butxaques de la majoria dels assistents.
L’endemà al matí, tot és devastació. Hi ha túniques per terra, els muntatges florals són molt pobres i sembla que un exèrcit de talps de Santa Eugènia hagi arrasat la ciutat. Una visitant, amb una emoció que li fa humitejar els ulls, exclama: A Girona hi ha els balcons més florits del món mundial!
