El Jutjat Penal 6 de Girona haurà de tornar a emetre sentència contra un acusat de lesionar la seva parella en l’àmbit de violència contra la dona i de trencar una mesura cautelar d’allunyament. L’Audiència de Girona ha declarat la «nul·litat radical» de la resolució judicial a conseqüència d’un recurs interposat pel ministeri fiscal, que considerava que el jutge havia incorregut en una «arbitrarietat valorativa» a l’hora d’absoldre el processat d’un delicte i de condemnar-lo per l’altre.
«Els dos delictes estan lligats d’una manera quasi irrompible», sosté el tribunal, ja que «si es dona per acreditat que la parella era en la mateixa habitació de l’hotel, no sembla possible dir que no va ser l’acusat qui va colpejar-la, tenint en compte les lesions de la víctima i de l’estat de l’habitació.
Els fets haurien tingut lloc el 13 de desembre de l’any passat en un hotel a Girona. L’acusat tenia una ordre d’allunyament contra la víctima, però havien reprès la convivència uns 15 dies abans dels fets, segons consta a les actuacions de la causa. En aquella habitació hi havia estat vivint l’acusat des de feia uns dies, i aquell dia el propietari no havia vist arribar-lo amb la víctima perquè estava de baixa. Va ser la policia qui va accedir a l’habitació i va veure signes que hi havia hagut una baralla. Hi havia rastres de sang a terra i la víctima tenia senyals d’haver estat colpejada per diverses zones del cos. L’acusat també tenia una ferida al cap.
Durant el judici, ni la víctima ni l’acusat van declarar. Amb aquest silenci, el jutge va considerar provat que ambdós havien estat dins l’habitació, i que per tant s’havia produït un trencament de condemna, però no va explicar si va ser l’acusat qui va intervenir perquè hi anés. La sentència de primera instància tampoc va donar una explicació alternativa a com la víctima va acabar lesionada si no havia sigut per culpa de l’acusat. Amb tot, no es van recollir mostres de sang per valorar de qui eren les restes de sang (ambdós estaven ferits).
La sentència d’apel·lació resol que de la prova exposada durant el judici queda clar que les ferides no se les va poder fer ella mateixa. En tot cas, conclou que si el jutge de primera instància conclou que la tesi de l’acusació que responsabilitza l’acusat de les lesions li sembla una suposició, també li ho hauria de semblar la del trencament de condemna, perquè hi ha les mateixes proves d’un fet que de l’altre. Per això conclou que el mateix jutge haurà de tornar a valorar la prova fent-ne una lectura «unitària» per ambdós delictes i sense «fragmentar els delictes segons l’acusació que es fa».
L’acusat també havia recorregut la sentència en considerar que no s’havia demostrat el trencament de condemna, però el tribunal l’ha desestimat.
