«Amb 65 anys o així encara jugava amb nosaltres a futbito, en una pista de ciment. Un dia li vaig fotre una entrada que va volar i vaig pensar 'has matat al teu sogre'. 'No et deixarà entrar mai més a casa seva'. Però es va aixecar de terra i va continuar jugant», riu Rafel Vilella. Al seu costat, asseguda en una butaca del menjador, la seva dona, la Maria Antònia Parra, ofereix cafè, bombons i galetes i parla del seu pare amb els ulls mig humits, com intentant contenir les llàgrimes, com si sabés que si deixa caure la primera en vindran mil. José Parra Martínez és, i serà sempre, el primer futbolista de la província de Girona en disputar un Mundial, una fita històrica que només han aconseguit dos jugadors més nascuts a la província, el vidrerenc Martí Vergés (Xile, 1962), i l’arbucienc Keita Baldé (Rússia, 2018, amb la selecció senegalesa).
Els seus hereus relaten la seva història: va néixer el dia 20 d'agost del 1925 a Blanes, «per casualitat, perquè els seus pares eren allà per feina, però sent molt petit, potser amb dos o tres anys, ja van anar a viure a Barcelona. Eren gent molt humil i senzilla. Els seus pares venien de pobles de Múrcia», arrenca la Maria Antònia. «La Guerra Civil el va enganxar a Barcelona. I ho va passar malament. A vegades era l'hora de menjar i no hi havia res, i a més ell era el germà petit. Van ser temps de penúries», afegeix. De nen jugava a futbol als carrers, amb pilotes fetes de draps o papers de diaris. Quan sonaven les sirenes dels bombardejos corria per amagar-se en algun refugi.
Parra, central internacional set cops, va iniciar el seu camí al Júpiter i al Poble Sec, el seu barri. «La seva mare es va quedar viuda molt jove i van venir cap aquí a Terrassa per feina», continua la filla. Va jugar un temps al Terrassa i aviat ja el va fitxar l'Espanyol. Amb uns quants companys anaven a entrenar en tren. I abans dels partits sortien a regalar les entrades gratis que tenien entre la gent. «Ara també sortirien, segur», diu la Maria Antònia. El seu pare va jugar dotze temporades de blanc-i-blau: de la 1947-1948 a la 1958-1959. Va disputar 216 partits de Primera i 25 més de la Copa del Generalísimo, amb un gol: el dia 17 d'octubre de 1948, en una golejada per 5 a 0 davant el Celta de Vigo. Durant molts anys va jugar a la seva dreta el lateral Antonio Argilés: també compartien la taula per Nadal perquè estaven casats amb dues germanes. Eren temps de viatges en autobús per tota la geografia espanyola i de llargues concentracions. Li agradava cantar, jugar a billar i tennis taula i llegir biografies de personatges històrics.
«L’Atlètic de Madrid va tenir interés en fitxar-lo, i algun cop el Barcelona també, però l’Espanyol no el va deixar marxar», rememora. Després de retirar-se al Cartagena, va tornar a Terrassa i va obrir un taller de reparacions de vehicles. «Recordo que quan era petita teníem el taller de reparacions. Després va estar en una empresa tèxtil, ajudant una mica per acabar d'arribar a l'edat de jubilació«, relata. «Va néixer massa aviat. Ser futbolista era una bona feina, com un que treballa en un banc, però no tenia res a veure amb el que guanyen ara. No té res a veure. Nosaltres seríem rics ara», lamenta la Maria Antònia rient. Va créixer entre els Mundo Deportivo i els Dicen del seu pare: «De petita, a casa, només hi havia els diari esportius. Recordo veure molt esport a casa, també de gran. Ell, com a internacional, tenia un carnet per anar a tots els camps sense pagar, però era molt casolà i molt familiar. Ja havien fet molt amb la meva mare de joves i preferia estar amb el fills i els néts». «I amb el comandament de la televisió i el diari», matisa el seu home. Parra va morir el 29 de febrer del 2016, amb 90 anys. Era l'únic sobrevivent espanyol del Mundial del 1950 (Brasil).
Va ser la primera Copa del Món en dotze anys, ja que la Segona Guerra Mundial havia obligat a suspendre les edicions del 1942 i el 1946, i la selecció espanyola va debutar amb un triomf contra Estats Units (3-1). El defensa blanenc, de 24 anys, va ser suplent, però va entrar a l'onze en el següent partit i ja no en va sortir. Va jugar els noranta minuts en la victòria contra Xile (2-0) i en l'històric triomf contra Anglaterra (1-0, amb gol de Telmo Zarra), encara a la primera fase. «Em va explicar que ells es pensaven que era impossible guanyar contra Anglaterra. Perquè era intocable. Deia que no s’ho creien ni ells», recorda en Rafel. Espanya es va classificar per la fase final com a primera de grup, juntament amb Uruguai, Brasil i Suècia: llavors només passava ronda el primer de cada grup. Va empatar amb Uruguai (2-2) i va perdre amb Brasil (6-1) i amb Suècia (3-1) i va acabar quarta. Tot i quedar fora del podi van rebre una medalla que avui encara conserven. Durant molts anys, fins el 2010, va ser el millor resultat de la selecció espanyola en un Mundial. Una de les samarretes que va lluir Parra al Brasil és avui al Museu de la selecció, a Las Rozas, juntament amb unes botes.
El campionat va ser per a l’Uruguai, gràcies al Maracanazo. «Sempre explicava que els jugadors de Brasil estaven tan segurs que guanyarien que sota la samarreta de jugar ja portaven la samarreta de campions del món», indica la filla. «També explicava que al Brasil es deia que si passaves per sobre la selva de l'Amazones i l'avió queia allà, pel que fos, ja no l'anaven a buscar perquè era impossible trobar-lo», afegeix. Al menjador de casa, l'acompanyen el seu pare i el seu nebot, en Jordi, un nét de José Parra.
En Jordi treu d'un portafolis transparent una funda d'un bitllet d'avió de l'aerolínia Real Aerovias Brasil. Al revers de la funda, com un sobre, just sobre del nom José P. Martínez, es llegeix: IMPORTANTE. O passageiro que não se apresentar no aeroporto 30 minutos antes de horário previsto perderá o direito a quaisquer reclamações. No se sap ni la data ni el destí del vol, però l'hora d'embarcament eren les 11:00. «Volaven amb avions Super Constellation. No existien els avions de reacció. Encara eren avions d'hèlices», explica en Rafel. La maleta que feia servir el seu sogre, plena d'adhesius d'hotels d'arreu del món, es pot veure al Museu de Terrassa.
També la va fer servir per anar de gira amb l'Espanyol a Perú i a Filipines. Entre les fotos del portafolis d'en Jordi hi ha una imatge revelada al Laboratorio Fotográfico de Arequipa, al Perú. Surten els jugadors de l'Espanyol sobre un camp, amb un volcà a darrere. En una altra imatge formen amb els futbolistes del Botafogo brasiler. En una altra es veu, de fons, una publicitat de gavardines impermeables i en una altra, segons s'explica darrere la foto en una lletra intel·ligible, els futbolistes de l'Espanyol «visitan al arzobispo de Barcelona como final de unos ejercicios espirituales». «Eren com unes concentracions que feien», testimonia la filla.
Segueix: «Després un senyor va crear l'agrupació de veterans de Barcelona, no del Barcelona. Eren exjugadors de l'Espanyol i el Barcelona i anaven a jugar, per exemple, a la Festa Major de Cambrils, contra els veterans del poble. Total, que amb les famílies, cadascú amb el seu cotxe, anàvem cap a Cambrils o on fos. Quan em pregunten si he estat a tal lloc sempre dic 'segur que sí, de petita!'. Perquè voltàvem molt. Va ser una època molt bonica. Recordo la rifa de la mitja part i jugar amb els nens d'en Mauri [Josep, també exjugador de l'Espanyol] i que al final ens convidaven a un berenar. Els jugadors del Barcelona i l'Espanyol tenien una relació súper familiar». «El meu pare, per exemple, era molt amic amb en Besora. I havia anat uns dies de vacances a Mallorca amb en Ramallets i la seva senyora. Amb en Gustau Biosca, fins que es va morir, per Nadal es trucaven i es felicitaven les festes», subratlla la Maria Antònia, abans de cedir la paraula al seu home: «Ell em va explicar que tenien tan bona relació perquè tots anaven al mateix metge. Es trobaven allà».
En Rafel afegeix que el seu sogre, al camp, «era molt intel·ligent. T'anava tancant, tancant i tu sol t'anaves tirant cap a un racó. A vegades no fa falta entrar: només posar bé el cos i pensar. Quan jo jugava amb ell ja era gran i potser ja no tenia la rapidesa, però tenia la vista». La Maria Antònia afirma que l'irritaven els jugadors «bruts»: «Perquè ell no ho era gens. La fama que tenia és que era molt net i prenia la pilota sense tocar el rival». «Li havia sentit explicar que quan jugaven amb el Barcelona acabava el partit amb blaus dels colzes d’en Kubala», somriu. En Jordi ho ratifica: «a mi sempre em venia gent que jo no coneixia de res i gairebé em veneraven per ser el seu net. 'El teu avi era el jugador més net que hi ha hagut a la història del futbol', em deien».
LES IMATGES. Sobre aquestes línies la filla de José Parra, Maria Antònia, i el seu home Rafel Vilella, amb fotografies, trofeus i records del futbolista. A la dreta, la portada d’un còmic protagonitzat per ell, i una imatge del blanenc (esquerra) amb Argilés. F
Si la Maria Antònia va saber que el seu pare havia estat inclòs a l’onze ideal del Mundial del 1950, al costat dels uruguaians Ghiggia i Schiaffino, pares del Maracanazo, i de brasilers com Ademir, Jair o Zizinho, és perquè li havia dit la seva mare, la Conxita, o perquè ho havia llegit en llibres de futbol. Ella i en Rafel vivien i viuen al mateix carrer on vivien els pares. En Jordi havia jugat a futbol amb l’avi al pati. «La porteria era la porta del cobert», evoca. «Jo col·lecciono monedes i vaig començar amb les que tenia el meu avi de tots els viatges que havia anat fent», revela. De nen, també col·leccionava cromos: «A l’àlbum del 1982 hi havia fotografies de seleccions antigues. I sortia la selecció espanyola del 1950, amb el meu avi. I me’n recordo de xulejar a l’escola«. En Jordi rescata una altra anècdota: «Rebíem cartes de gent de tot el món, col·leccionistes, demanant autògrafs». «Abans de la covid vam tenir una tongada de polonesos i alemanys, perquè devia córrer que responíem. S’ho devien anar dient. Enviaven cartes amb una foto per firmar i els segells per retornar-les. Se’n feia càrrec el meu germà. Li feia firmar les fotos al meu pare i ell les enviava on fos, arreu del món», aprofundeix la Maria Antònia.
Al museu personal, infinit, hi ha fotos, cromos, estampetes que es regalaven amb el xampany Castellblanc, caixes plenes de diaris, records del Perú, trofeus, plaques commemoratives, samarretes i fins i tot un còmic que recull la història de Parra, de la sèrie Ases del deporte. La col·lecció havia arrencat amb Kubala i cada còmic valia 1,25 pessetes. També hi ha llibres. Dins de Lo de Brasil fue así…, de Pedro Escartín, amb les pàgines ja gairebé de color marró pel pas del temps, sobreviu un petit paper amb lletra de dona gran: pàgina 51-54-70-71-72-75-77-88-89-133-: «Ho va escriure la meva mare, per saber les pàgines on sortia el meu pare. I entremig hi ha aquest dibuix, amb una porteria i dos futbolistes. El vaig fer jo de nena». De totes les peces de la col·lecció, una de les més especials i preuades és un llibre, regal del Club Deportivo Blanes, amb fotos de la ciutat i el seu entorn i les firmes de l’alcalde, la directiva de l’entitat, amb els segells corresponents, i també de desenes, potser centenars, d’aficionats anònims. «Pel meu pare i la meva mare aquest llibre era tan important com la medalla del Mundial. La meva mare sempre em deia ‘puc tenir una cosa de no sé on, però això, amb les firmes de tanta gent, em fa il·lusió‘», recorda la filla. I conclou: «Ell sempre deia ‘jo soc de Blanes!’».
Un llibre del CD Blanes és un dels tresors més preuats dels seus records
«Ell sempre deia que era d’allà», recorda la filla d’un futbolista escollit a l’onze ideal d’aquell Mundial 1950
nom. localitat
