Adrienne Shelly va ser una esplèndida actriu que es va erigir en una de les icones dels cinema independent dels 90 gràcies a Hal Hartley, avui massa oblidat però que com a guionista i director va regalar petites joies com L’increïble veritat o Trust. Shelly, va provar sort en el cinema més comercial, però sempre va sentir no era el seu lloc i que la indústria insistia a encasellar-la pel seu físic i un registre que poc tenia a veure amb els personatges femenins de l’època. És per això que la seva carrera es va convertir en una persistent lluita per explicar bones històries. A principis dels 2000, després d’un parell d’intents darrere la càmera que no van tenir l’atenció que es mereixien, va escriure i dirigir La cambrera, avui una pel·lícula de culte que fins i tot ha donat peu a un musical de Broadway. Però no va arribar a veure aquest èxit. Adrienne moria als 40 anys per suposat suïcidi l’1 de novembre de 2006, malgrat que el seu marit, Andy Ostroy, mai es va creure la causa de la mort. El temps li va donar la raó i la policia va acabar determinant que havia estat un homicidi. Amb el culpable detingut i empresonat, Ostroy firma ara un sentit documental que és tant una reconstrucció dels fets com un homenatge a l’actriu. Però sobretot és una lúcida i colpidora reflexió sobre la impossibilitat de superar una pèrdua.
Adrienne, que s’ha estrenat sense fer gaire soroll a HBO Max, tenia uns quants riscos, perquè Ostroy apareix en pantalla i condueix totes les entrevistes. Això fa que sigui un treball molt personal que bascula entre la biografia íntima, la necessitat d’explicar-se i el relat més o menys acurat d’uns esdeveniments. Però el director aconsegueixi trobar un prodigiós equilibri entre tots els registres: el documental sap ser emocionant i molt il·lustratiu sense caure en excessos i fa un retrat molt sensible de la seva veritable protagonista sense complaences ni concessions. No és un True Crime (de fet, és admirable com defuig els seus recursos tradicionals quan recrea el crim i les seves derivades) i en canvi sí que és una oda a la creativitat, una reflexió sobre el dol i una radiografia de l’absència. És tan fàcil sentir-hi empatia que és inevitable fer-se una foto molt precisa d’Adrienne Shelly i del seu llegat, de la mateixa manera que prens consciència de fins a quin punt una tragèdia com aquesta pot trencar-te la vida per sempre més.
Al documental hi apareixen nombrosos professionals que havien treballat amb Adrienne Shelly, com Hal Hartley, Keri Russell, Robert John Burke o Paul Rudd, a banda de familiars i amics que parlen amb una franquesa desarmant. Un dels grans títols de la temporada.
