Mariano Rajoy s'està con?vertint en un personatge, en una persona, interessant. Potser ja ho era, però ara, a més, es nota molt. Tots els mals de Rajoy deriven del fet -subratllat per un dels seus adversaris (de l'enemic, el consell)- que en política no existeix la medalla de plata. No, per descomptat, en una situació de gairebé empat tècnic perllongat com els passa al PP i el PSOE: el guanyador s'ho queda tot. No parlo de Rajoy per simpatia ideològica, és a dir per preferir cert conservadorisme ondulant, melòman i antic sobre els cruixents corretjams de l'esperit marcial, sinó, ja dic, pel contingut dramàtic, la condició patètica -això és, passional- del personatge.
La situació de Rajoy em sembla a la vegada molt sòlida però molt vulnerable. És sòlida perquè ha obtingut resultats en ascens (encara que no suficients), perquè l'avalen diverses baronies i grups territorials de gran influèn?cia i perquè, pel seu perfil i caràcter, pot pescar vots en caladors aliens a la dreta (i encara més amb l'alcalde Gallardón d'escuder). Això en l'haver. La columna del deu és igual d'impressionant: per Madrid sempre fa la viu-viu algun grup de pretors que es creuen l'encarnació de l'Estat i fins i tot de l'Imperi i no és estrany que un locutor del Telediario digui que fa mal temps a Espanya perquè plou a Madrid. Són quatre, però amb una extraordinària idea d'ells mateixos. Aznar i Rato només són més adversos a Rajoy quan callen que quan parlen i el rector Losantos continua interpretant els designis de Déu amb el permís dels bisbes i amb tots els quilowatts de la COPE.
No sé si amb tant d'apunyalador trauran la presidència a Don Mariano, però és segur que ja li han arrabassat la seva desgana tan gallega, el seu freqüent ?somriure i la seva despreocupació de persona aposentada (que deia la meva mare). Ara arrufa el morro i lluita, i si està tan disposat a ?barallar-se com diu, guanyarà.
