La paradoxa d'Easterlin (en honor a l'economista que la va descriure) és la discrepància existent pel que fa a la correlació positiva d'ingressos econòmics i felicitat d'un país, i la manca de relació entre increment d'ingressos i nivell de felicitat amb el pas del temps. És a dir, els països rics són més feliços que els països pobres, però quan en un país augmenten els ingressos no es produeix un augment de la felicitat. És més, tal com publicava enguany Carol Graham a la revista Health Affairs, entre els països més pobres no hi ha una relació clara entre nivell d'ingressos i nivell de felicitat, la qual cosa suggereix que hi ha molts altres factors influenciant aquesta relació.

De fet, s'ha produït una quantitat important d'estudis que conclouen que la salut és un factor determinant en la mitjana de felicitat dels habitants d'un país. I, encara més, molt més la salut mental que la salut física i, per sustentar-ho, Graham aportava dades sobre l'obesitat argumentant que ser feliç no depenia del nivell d'obesitat sinó de l'estigma que representa estar gras en una determinada societat.

Casualment, en la mateixa època de l'any però a la revista Health Economics, un investigador americà i un d'anglès conjuntament, utilitzant dades d'habitants de 16 països, concloïen que els països més feliços eren els que aportaven sistemàticament nivells més baixos d'hipertensió arterial.

Prometo revisar més articles al respecte per treure'n l'entrellat, però de moment penso controlar la meva salut mental i la meva tensió arterial (i el meu pes per si de cas) i no preocupar-me mai més del sou. Seré més feliç.