Fa uns anys, Aznar va sorprendre gairebé tothom nomenant Rajoy com a successor del seu Nou Moviment Nacional. Fins i tot els més despistats donaven per fet que el llavors ministre d'Economia, Rodrigo Rato, en seria l'hereu. Però el pragmatisme moderat i europeu del candidat més valorat per gairebé tothom per dirigir els destins dels populars significava un risc de moderació política que hauria trencat el fil conductor d'Ansar.
Per tant, i per poder continuar remenant les cireres i els fils des de l'ombra (Aznar es va comprometre a manar només durant dues legislatures) finalment Rajoy va ser l'elegit. Tots recordem el que va passar després. El PP va perdre les eleccions i va passar a l'oposició. La travessa del desert que significava estar-se quatre anys a l'ombra política va estar convenientment amenitzada per un soroll constant de fons que es produïa no només dins de l'hemicicle madrileny (qui no recorda Martínez Pujalte?), sinó també des dels mitjans extraoficials del Nou Moviment Nacional (COPE, El Mundo, etc.).
Ara bé, malgrat que durant quatre anys la dreta extrema hispana, dirigida ara per Rajoy, Acebes i Zaplana, va exhaurir gairebé els seus arsenals de munició de gran calibre, l'estratègia política d'"Espanya es trenca" no va funcionar. Les passades eleccions generals van posar de manifest que aquest discurs -que té un èxit espectacular a l'altiplà castellà- no funciona a tota la resta de territoris de l'Estat, especialment a Andalusia i sobretot a Catalunya.
Per tant, la solució als problemes que experimenta el PP a l'hora de recuperar el poder polític (i el poder econòmic colossal que representa ostentar-lo) passa per dues opcions molt diferenciades. La primera seria que Catalunya, o millor dit, que Catalunya i Andalusia, esdevinguessin països independents. D'aquesta manera, el PP de discurs extrem (tan extrem com buit de contingut dins de la Unió Europea) s'imposaria finalment, però llavors en una Espanya no pas roja, sinó trencada.
Com que això, evidentment, no és possible, s'imposava un gir sobtat del PP cap al centre. Compte, no pas motivat per conviccions polítiques profundes, sinó per una pura necessitat de supervivència, és a dir, d'abandonar al més aviat possible el pedregar àrid de l'oposició. Amb aquest objectiu, Rajoy (que en el fons hauria d'admetre que tant li fa esgrimir un o altre discurs, extrem o moderat, perquè la qüestió essencial és reconquerir el poder) va endegar un seguit de reformes.
Les primeres víctimes van ser els dos "Vigilants de l'Ortodòxia" que Aznar li havia encolomat de bon començament, o sigui, primer Zaplana i després Acebes. Quan Rajoy va assenyalar el camí de la porta al penques cartaginès, no va passar res d'espectacular. Era evident que una estratègia que havia fracassat d'aquella manera tan estrepitosa comportés una sèrie de relleus inevitables a la cúpula popular. Però quan li va tocar el torn a Acebes, llavors el Nou Moviment Nacional es va adonar de l'abast del canvi que Rajoy proposava. I aquí va començar la campanya interna i externa de descrèdit del líder popular, paradoxalment des dels mateixos sectors que li havien donat suport a mort durant la campanya electoral.
I és que si l'èxit sempre és el millor dels desodorants (fins i tot enmig dels fètids ambients de la política espanyola i també mundial), el cas és que les derrotes es paguen cares. I es paguen cares no només per haver d'allunyar-se dels pressupostos generals de l'Estat durant quatre anys més (una menjadora colossal per a parents i amics d'infància), sinó perquè llavors els antics amics, socis i aliats comencen a fer el llit al cap de l'oposició mentre li riuen els acudits. Fins i tot, i pel que fa a la militància, alguns han demanat recentment les dues orelles i la cua no pas del brau socialista, sinó del matador popular amb crits de "cobarde" davant de la seu central del partit.
Tot això, com és natural, fa les delícies de l'esquerra espanyola, perquè no hi ha res millor per al Govern central socialista que el principal partit de l'oposició entri dins d'una deriva de guerra civil interna destinada a aclarir qui mana al ?pinyol del partit hereu de l'Alianza Popular de Fraga Iribarne. Per tant, i fins als resultats del congrés dels populars, tot és possible. De moment, no hi ha més candidats, però és evident que dins de la caserna-ca?verna popular hi ha un soroll intern-extern de sabres que espanta. Aconseguiran Rajoy i el seu fidel escuder Gallardón, com si fossin una rèplica actual de Don Quixot i Sancho Panza, vèncer els enfurismats molins de vent populars de la crispació interna i externa del seu propi partit?
Home, com a demòcrata convençut, preferiria que les Espanyes tinguessin un partit de dreta (l'únic que hi ha) moderat, és a dir, allu?nyat definitivament del franquisme d'Alianza Popular. Crec que fóra bo que d'una vegada per totes Espanya es tragués del damunt la crosta feixista que porta adherida des de fa massa dècades. Ara bé, el PP mai no serà un partit conservador europeu normal, perquè tothom sap d'on va sortir, o sigui, del període 1939-1975.
Tanmateix, només dues preguntes finals: creieu que Catalunya hi guanyarà alguna cosa, ara o d'aquí a quatre anys, tant si a Espanya governen uns com altres? No és cert que, mani qui mani a Madrid, sempre som l'ase de tots els cops?
calafreda@telefonica.net
