Les proves d'atletisme femení dels Jocs Olímpics de Pequín ens han proporcionat una altra imatge, si més no, insòlita: una atleta de Bahrain corrent amb mocador al cap, mànigues i pantalons llargs, de manera que no se li veia més pell que la de la cara i les mans. Tot un espectacle enmig de les seves companyes de cursa. En una pista d'atletisme, en el transcurs d'una competició de la rellevància dels Jocs Olímpics, i vist que cap altre atleta, masculí o femení, no ha fet ostentació de la religió que practica, sembla improcedent competir amb un vestuari com el que lluïa la noia bahrainesa. Per moltes raons; la principal, pel que té de desafiament més que no pas de professió de fe religiosa. Una pista de tartan no és un temple religiós, sinó un lloc on els participants competeixen per obtenir el millor resultat atlètic, amb la roba que més els faciliti l'èxit. I no necessiten demostrar al món res més que la seva qualitat física, la seva preparació. Qualsevol altra consideració, sobra. Ni que ho fes, com deien alguns a Pequín, per por dels seus propis correligionaris. Caldrà regular també el vestuari esportiu per evitar problemes com els de les escoles? Perquè, a poc a poc, amb una persistència ostensible, amb mètodes no sempre ortodoxos, s'està produint al nostre món un trasbals de la nostra manera d'entendre la vida, per imposició d'uns valors que ens són aliens. Recordin, si no, l'embolic que va estar a punt d'haver-hi perquè un equip italià de futbol va jugar amb una samarreta amb una creu. S'ha d'aturar aquesta escalada del fanatisme religiós -de qualsevol fanatisme religiós- abans que sigui tard. Cada cosa on li escau. La religió, també.
