abans de l'any 1960 no existia la televisió a Catalunya i crec que la gent era més feliç, més senzilla i més innocent. Ara bé no ho sabrem mai perquè és impossible verificar el grau de satisfacció o innocència col·lectiva dels anys 50-60 comparats als dels 2000-10. Per altra banda cada vegada hi ha menys gent que recordi una infància sense el televisor a les cases, quan la vida lúdica dels nens es realitzava al carrer i en camps de futbol improvisats sota arbres o en els patis de les cases. Els estius ens passàvem part del dia a la riera intentant agafar barbs amb les mans i aixecant barraques en els illots que actuaven de fortins contra els vailets d'altres barris enemistats sempre amb nosaltres i que lluitaven pels espais millors vora l'aigua.
Aquest any s'ha celebrat el cinquanta aniversari del naixement de la TVE-1, que fa poc s'ha fet digital. Tot reconeixent els grans avantatges que significà l'entrada del televisor a totes les llars no deixo, però, de pensar que la bondat, el gust per compartir i la qualitat de la conversa eren superiors abans. Algú pensarà que no sóc partidari del progrés tecnològic i s'equivocarà: no vull una societat endarrerida i que el romanticisme simplista ens vulgui fer creure que és millor anar amb carro que no en cotxe, o que és preferible viure sense comoditats i electrodomèstics; jo vull domicilis ben equipats amb rentadora, televisor, Internet, aire condicionat. No estic gens en contra de la televisió, el que denuncio és el mal ús que es va fer i es fa del televisor, deixar-lo sempre engegat i deixar els nens a la seva exposició voluntària, fora del control patern i matern.
Molts adults han viscut ja amb el televisor a la llar, en canvi els que tenim més de 55 anys recordem el dia que va entrar per quedar-se amb nosaltres com un familiar modern, exigent i absorbent que només parla ell i no manté cap conversa amb ningú; vol ser escoltat i observat en tot moment. Fins li donàrem el lloc preferent de la casa, l'entronitzàrem en la part alta del menjador, com una icona, com un ull lluminós que no mira però que vol ser mirat i sempre atès. Cap parent ha vetllat més per la nostra felicitat com el televisor; ha dirigit les nostres vides marcant horaris dels àpats i per anar a dormir, ensems ens adverteix sobre els productes de consum que més plaer ens poden reportar com sobre el que hem de pensar i desitjar. La televisió ens estalvia raonar i pren decisions per nosaltres de forma bondadosa, ens suggereix que hem de menjar, de beure, com vestir i anar a la moda, on anar de vacances, quins electrodomèstics i mobles hem de tenir i quin cotxe hem de comprar. Ens mima, ens estima, sempre que tinguem diners per adquirir les llamineres propostes que no para mai de fer-nos.
L'arribada de la televisió va ser el triomf de l'hedonisme sobre el sentit comunitari solidari d'arrel cristiana, i també l'apologia més salvatge de l'egoïsme, ja que pretén convèncer a l'individu que està sol enfront d'un món esquerp i violent i s'ha d'espavilar aviat si vol tenir èxit a la vida. Per alguns també va ser l'exaltació del món talment una aldea global, no obstant són molts els que no miren els informatius, només els programes escombraria, i el seu microunivers es redueix al poble i els famosos de safareig. La televisió ha canviat les nostres vides, les conductes i hàbits col·lectius, a més la seva paraula és llei i no pot ser contradita, dóna ordres d'immediat compliment.
Els partits polítics sempre s'han barallat pel control mediàtic de les cadenes oficials perquè la televisió genera informació i opinió, sovint més opinió que informació asèptica, manipula el sentiment col·lectiu i acaba per influir fins dirigir el sentit del vot. Mai TV3 havia estat tan al servei d'una ideologia, d'un pensament únic i oficial com ara; és una vergonya el tractament que fan de l'actualitat amb l'objectiu de satisfer els dirigents socialistes. Sempre que pot surt algun d'ells, com en Joan Ferran, criticant-la tot donant a entendre que és massa nacionalista i que no es porta gens bé amb l'ideari socialista. CiU quan governava va deixar que molts periodistes amb descarada vocació antinacionalista gestionessin la informació. El PSC, molt més experimentat i veterà en aquestes tasques, és molt més curós en el control de la informació. Sovint una declaració de l'Artur Mas queda a l'acte neutralitzada amb una declaració forçada d'en Zaragoza o de l'Iceta. Però també és cruel amb ERC i IC, raó per la qual el conseller Saura s'ha queixat per la forma com és menystingut el seu departament. Carod, Puigcercós, juntament amb en Mas i en Duran Lleida, esdevenen ridículs i antipàtics en el programa Polònia si es compara amb la imatge que transmet en José Montilla: comprensiu, paternalista, tranquil, una persona sense ambició personal, que només té un petit defecte, li costa parlar bé el català, tanmateix és un defecte amable i simpàtic perquè defineix la manera com, un cop president de la Generalitat, vol acostar-se a l'idioma que parlen els catalans; queda clar, doncs, que no és un defecte, és una virtut.
