Ni l´Estatut, ni el finançament, ni la crisi. Les estrelles de la Diada d´enguany van ser el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i la cantant israeliana Noa. El primer, amb tot el gust, amb totes les ganes i amb totes les complicitats mediàtiques. La segona, a desgrat, a disgust i davant l´astorament dels observadors. Però volgudament o no, aquests són els noms propis de l´Onze de Setembre del 2009. Si això és el millor que podem oferir, val més que ens ho fem mirar.

Aquest articulista va passar la Diada en un poble del Bages l´alcalde del qual, en un discurs patriòtic de tons netament sobiranistes, va venir a dir que els catalans ens mereixerem el que ens passi, i que si les coses no van com volem ens hem de mirar al mirall abans de mirar cap a Madrid. Doncs ara mateix el mirall presenta una imatge no gens falaguera.

Si la Diada és el primer gran indicatiu de per on aniran els trets del curs polític, el que ens indiquen és una seriosa avaria de la brúixola.

Hi insistim: Estatut, finançament, crisi econòmica; posin-ho en l´ordre que vulguin. Aquests són els grans reptes d´ara mateix. Però la reconeguda habilitat d´un sector de la política catalana per complicar les coses ha aconseguit que la Diada es veiés colonitzada pel conflicte araboisraelià. És increïble la facilitat amb què aquest conflicte, un més dels molts que assoten el planeta, s´apodera del debat polític català. Proisraelians i propalestins es tiren els plats pel cap amb una fúria i una irracionalitat més propis dels ultres del futbol que de respectables diputats i articulistes, i les opinions pública i publicada no se´n saben avenir.

Això, quant a la Diada institucional. Pel que fa a les tradicionals manifestacions reivindicatives de la tarda, el protagonisme va ser per al president del Barça, i en segon lloc per a l´alcalde d´Arenys de Munt (per allò del referèndum). Cal preguntar-se si aquests són els líders que han de conduir l´articulació unitària de l´independentisme i el seu ascens fins a la majoria social, requisits indispensables per assolir els seus fins en democràcia. La popularitat de l´alcalde arenyenc és recent i conjuntural; la del president blaugrana s´ha construït en un altre negociat, i depèn del caprici d´una pilota; tots dos són ara mateix mediàtics, però per aixecar un moviment polític cal alguna cosa més.

És això el que la política catalana ofereix als seus ciutadans? Fílies i fòbies per guerres llunyanes i independentismes de premsa esportiva? Ens ho hem de fer mirar.