Avui, a Roma, el papa Benet XVI canonitzarà el beat Francesc Coll, fill de Gombrèn, profés en el convent de l'Anunciata de Girona. Francesc Coll va néixer l'any 1812 a Gombrèn, població del Ripollès, a l'ombra del santuari de Nostra Senyora de Montgrony. Amb l'organització territorial de l'any 1833 aquella zona va quedar integrada en la demarcació provincial de Girona. Aquella comarca pertanyia i continua pertanyent al bisbat de Vic. L'any 1823, als onze anys d'edat, entra al Seminari de Vic per cursar la carrera sacerdotal. Hi coincidí amb Jaume Balmes, que després seria notable filòsof, , que anava dos cursos més avançat que ell. I uns anys més tard hi entrà Antoni M. Claret. Francesc seguí els estudis a Vic fins que veié clar que la seva veritable vocació era a la vida claustral. I en conseqüència, l'any 1828, ja morts els seus pares, entrà en el convent de l'Anunciata, dels pares dominics de Girona. No havia trobat facilitat per ingressar en el convent de Vic del mateix orde, i per no retardar l'acompliment de la seva ferma decisió es dirigí a Girona, on fou admès. Aquí copsà el testimoni de santedat que havien deixat els religiosos sant Dalmau Moner i el venerable Dalmau de Ciurana.
Passat el temps de la seva formació per fer la professió monàstica, cursa Filosofia i Teologia i va rebent les ordres sagrades. L'any 1834 és ordenat de sotsdiaca per bisbe de Girona, Dionisio Castaño. La primavera de l'any 1835 és ordenat de Diaca, a Barcelona. La seu episcopal de Girona estava vacant, per la mort del bisbe Castaño, i fins al 1848 no seria nomenat el seu successor, Florencio Lorente i Monton. Pocs mesos després de l'ordenació de Francesc Coll com a diaca es produeix l'exclaustració, a causa de les lleis desamortitzadores del ministre Mendizábal. Per arribar al sacerdoci només li faltava cursar el darrer any de Teologia i rebre l'ordenació de prevere. El dia 7 d'agost d'aquell trist any 1835 els religiosos dels nou convents gironins es veuen obligats a abandonar les seves cases. Després de rebre l'ordre terminant d'exclaustració -aquella ordre no era pas sagrada com la que Francesc esperava rebre- i després de sopar, els frares emprenen el seu pelegrinatge. La comunitat de Sant Domènec estava integrada per disset pares, catorze estudiants, entre els quals Francesc Coll, i set germans cooperadors. Les escasses disponibilitats monetàries que disposava el convent es repartiren equitativament entre els religiosos. Els germans cooperadors foren els que reberen més diners, per ser els que tenien menys possibilitats de defensar-se en la nova situació. A Francesc, com a profés i estudiant li correspongueren catorze lliures. Amb aquest minso capital s'havia d'enfrontar a una nova vida, plena d'incògnites i interrogants. Immediatament s'encaminà al seu poble de Gombrèn, per acollir-se a la casa familiar. El més probable és que hagués de viatjar caminant. Difícilment hauria trobat altre mitjà. El camí a recórrer no era pas curt ni planer.
En començar el nou curs, s'incorpora al Seminari de Vic. El mateix on havia estudiat els primers cursos de la seva carrera eclesiàstica. Allí acaba la carrera i el 28 de maig de l'any 1836 és ordenat de prevere en el palau episcopal de Solsona. Pocs dies més tard celebra la seva Missa Nova en l'ermita de Sant Jordi de Folgueroles. Uns anys més tard en aquella mateixa ermita i cantaria la seva primera missa Jacint Verdaguer, el que seria el gran poeta de Catalunya. La relació de Francesc amb aquella ermita era per la proximitat al mas Puigdelloses, on havia residit en els anys d'estudiant a Vic. Com molts seminaristes d'aquell temps s'havia acollit a aquella masia per guanyar-se la sustentació, educant els fills de la casa.
El novell sacerdot, tot i constar com a clergue secular, no oblida mai la condició de frare dominic. Inicia la vida parroquial com a vicari, primer d'Artés i posteriorment de Moià. Però sense deixar enrere la tasca parroquial, es dedica a la predicació en diverses poblacions, labor que s'intensifica entre els anys 1840 i 1850. I a partir d'aquell any, deixa la tasca parroquial i es dedica plenament a la predicació, recorrent com a missioner les terres catalanes. Predicà en poblacions de totes les diòcesis de Catalunya, excepte la de Tortosa. En diverses ocasions coincidí amb Antoni M. Claret, amb qui l'uní una cordial amistat. Es coneix una carta del Pare Claret dirigida al seu amic, Queixal, futur bisbe de la Seu d'Urgell, en què refereix els èxits apostòlics del Pare Coll. També Simon de Guardiola, bisbe de la Seu, fa grans elogis de la predicació del Pare Coll. Arriba a ser tan estesa la fama del predicador que no pot atendre moltes de les peticions que rep. En una ocasió en què predicava a Girona els components de la companyia que actuava en el Teatre es queixen de què la gent deixava d'anar a les representacions teatrals, per anar a escoltar les prèdiques del Pare Coll.
L'any 1852 publicà un llibret titulat Hermosa Rosa. Era un devocionari marià, del qual es feren sis edicions. De l'any 1862 és la seva obra Regla o forma de vivir de las hermanas de la Orden de Penitencia del P. Santo Domingo de Guzaman. El 16 d'agost de l'any 1856 fundà l'institut de les germanes dominiques de l'Anunciata. Probablement escollí aquesta titulació, per ser la del convent gironí on ell professà. La dedicació d'aquestes religioses és especialment l'ensenyament, encara que també poden tenir altres activitats. El nou institut s'expansionà ràpidament, no només en poblacions de certa importància, sinó també en petits pobles de caràcter rural, alguns molt necessitats d'escola, en una època en què l'ensenyament públic era molt poc atès. Quan morí el fundador ja funcionaven cinquanta cases de religioses, de les quals deu al bisbat de Girona. Però després continuà estenent-se la seva obra a dins i a fora del país. A la ciutat de Girona les religioses dominiques obriren el seu col·legi l' any 1891. En un edifici de nova construcció que feia cantonada amb els carrers del Nord i de les Hortes, al primer hi tenia l'entrada el col·legi, i en el segon la capella. L'any 1892 s'establiren a Salt i el 1893 al Pont Major. Eren col·legis sense pretensions, com a diferència d'altres de la ciutat; però la seva labor era molt eficaç. En el de Girona a més de l'ensenyament bàsic preparaven pel batxillerat i pel magisteri. A mitjan segle passat les religioses construïren un nou col·legi en el carrer que porta el nom del Pare Coll. L'edifici del carrer del Nord de moment es transformà en residència femenina, mentre la capella continuava oberta al culte. Posteriorment s'enderrocà per construir-hi un hotel.
L'any 1869, el Pare Coll patí un primer atac d'apoplexia, però encara pogué seguir amb alguna activitat. Morí, a Vic, el dia 2 d'abril del 1875, festa del seu patró, Sant Francesc de Paula. En el segle XI, el bisbe-abat Oliba, en un sermó pronunciat aquí, en la festa del patró de la ciutat, digué: I tu, Girona, feliç, omple't d'alegria perquè aquell que és orient i sol de justícia et va enviar Narcís, flor del paradís i estel de l'alba anunciador de la seva vinguda....I avui també Girona es pot alegrar perquè ha estat reconeguda la santedat d'un fill de les nostres terres, que en el convent de Sant Domènec va consolidar la vocació apostòlica, per després evangelitzar pobles i ciutats amb l'ardor de la seva paraula i la santedat de la seva vida i deixar-nos el regal de la seva fundació.
