El premi Nobel de la pau té de tot en el seu ja llarg historial: encerts indiscutibles, certament, però també espifiades notables. Una bona manera de garantir que la tria s'inclourà en el primer grup és atorgar el premi a un lluitador contracorrent que no tingui cap mena de possibilitat d'arribar al poder. Un dirigent polític represaliat pel govern dictatorial del seu país, el líder d'una lluita pels drets civils, un propiciador de negociacions sense altra força que la seva bona voluntat. En canvi, si del que es tracta és de jugar agosaradament amb el risc de l'espifiada, la via més directa és premiar un governant amb exèrcits al seu càrrec, que estigui embolicat en una bona guerra -com més enverinada, millor-, i que hagi pronunciat ben intencionades paraules de pau. Que és exactament el que ha fet Barack Obama, i la causa que li hagin atorgat el Nobel de la pau d'enguany.

Embolicats en una guerra ben enverinada, la del Vietnam, estaven Henry Kissinger i Le Duc Tho quan van entaular converses per posar fi al conflicte, i per això els van donar el Nobel del 1973. Però després de rebre el premi la guerra es va tornar encara més ferotge, ni que fos per un temps. Le Duc Tho va tornar el premi, però no pas Kissinger, que sempre va ser exactament el contrari d'un pacifista. Embolicats en una guerra ben enverinada, la que enfronta l'estat d'Israel i les milícies palestines, estaven Isaac Rabin, Shimon Peres i Yasser Arafat quan van rebre el Nobel del 1994 per haver protagonitzat unes converses de pau que, a la vista de com ha evolucionat el conflicte, no van portar la pau de cap manera. Arafat va perdre poder dins de l'entramat palestí en mans dels radicals, Rabin fou assassinat per extremistes israelians, i Peres mai no ha deixat d'assumir la lògica que justifica la ?guerra.

Ara Barack Obama rep el premi pels gestos dels seus primers mesos de mandat: aposta pel multilateralisme en lloc de l'unilateralisme, diu que l'ONU ha de jugar un paper rellevant, anuncia que cal marxar de l'Iran i també de l'Afganistan, revisa la permissivitat amb la tortura i qüestiona Guantánamo, etc. Però Obama pot caure fàcilment presoner de les dificultats per tancar aquestes carpetes. Per posar un exemple: reconeix que marxar de l'Afganistan implica haver controlat la situació, i per a això, d'entrada, cal enviar-hi més soldats. El perill, més que probable, és que per molts soldats que s'enviïn la situació no s'arribi a controlar. S'haurà acabat aquesta guerra quan es proclami el proper Nobel? És força més probable el contrari: que sigui més viva que mai.