Segons la darrera enquesta del CIS, ara la ciutadania està més preocupada per la corrupció que pel terrorisme. I es podria afegir que a Catalunya més que preocupada, el que està és molt emprenyada, perquè en principi, com cantava Raimon, nosaltres no som d'eixe món, o almenys se suposava que no n'érem fins fa molt poc. O sigui, que això de la corrupció era cosa d'en Gil, de Marbella, del Pocero de Seseña i de la costa valenciana governada pel PP, però que en canvi aquí tots els polítics en actiu o en passiu eren persones honestes, serioses, responsables i amb les mans i les consciències netes com patenes. Però, ai las!, els darrers esdeveniments han demostrat fins a quin punt anàvem (presumptament) errats.
De fet, si hi reflexionem una mica, el que era molt estrany, extremadament rar, una anomalia de decència generalitzada que afectava tot el territori català, era que aquí no passés el mateix que a Espanya o a Itàlia, perquè al capdavall els catalans som tan llatins, tan mediterranis, tan meridionals (almenys pel que fa a Europa), com uns i altres. Potser som més subtils, menys barroers, però al capdavall força semblants. Per tant, la decepció, el desencís, la desil·lusió veient el que està passant a can PSC i a can CiU no hauria de ser tan gran, sobretot sabent que els primers han governat ajuntaments durant gairebé 30 anys i els segons la Generalitat durant 23. O és que potser ens pensàvem que aquí estem fets d'una pasta diferent?
Recordo com si fos ara la il·lusió de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista. La gent estava engrescada, la participació va ser altíssima. Uns, els vençuts l'any 39, volien fer neteja, canviar el país, modernitzar-lo. Els altres, els vencedors, desitjaven precisament el contrari, que res no canviés per poder conservar els seus privilegis. I a fe que ho van aconseguir, perquè llavors l'antic règim va mantenir-se al poder sota les sigles d'UCD. I aquests eren els de centre! A la seva dreta, quedaven Alianza Popular (ara PP) i Fuerza Nueva. I amb aquest panorama, amb aquestes eines, amb un pacte de silenci vergonyós, com ho va ser tota la transició, es va fer el que es va poder, ni més ni menys.
Ara bé, la història no va començar amb aquelles eleccions, només va fer-ho una "presumpta" i pactada legalitat després de 40 anys d'il·legalitat, després que la legalitat de debò, la que tenia la República, fos vençuda per la força de les armes. O sigui, que Catalunya i Espanya van "funcionar" durant 40 anys i tots els que ja tenim una certa edat recordem perfectament com van fer-ho. És a dir, el suborn i la corrupció eren generalitzats, normals i corrents, diaris, formaven part del sistema franquista. I molts dels que després ens han governat o que encara governen van néixer, créixer i formar-se enmig d'aquella manera de fer. Per tant, la cultura democràtica, tant pel que fa a l'electorat com als designats per representar-nos, és com una mena de brot verd, fràgil, poc arrelat, trencadís, sobretot quan es tracta d'entendre i d'assumir la representació del poble com una responsabilitat sagrada.
Si a més d'aquest problema heretat (mai millor dit) hi afegim un Estat espanyol que ha basat el seu creixement econòmic bàsicament en la construcció, en el totxo, ens trobem amb el que ara tenim. I cal afegir que durant dècades l'única inversió segura era comprar habitatge a un preu i vendre'l al cap d'un cert temps per un de molt superior. Què hi feien els diners al banc si no morir-se de riure? Per tant, i enmig de tot plegat i durant tant de temps, la pressió a la qual es van trobar sotmesos massa polítics en actiu o en passiu va ser superior a la que podien aguantar els seus principis i honestedat. Qui es podia resistir a aquella temptació brutal que oferia el creixement econòmic del país basat en la requalificació i el totxo? Evidentment, calia ser d'una pasta i d'unes conviccions molt especials per mantenir-se ferm davant d'aquell desgavell d'operacions urbanístiques.
Però, un cop fet el diagnòstic del pacient, ara cal trobar-hi la cirurgia més adient. Per tant, i abans no tornin els temps de les vaques grasses, els de la febre constructora, ara cal canviar les regles del joc perquè tot plegat no torni a passar. I cal fer-ho amb urgència perquè el poble, l'electorat, que ara està molt emprenyat, torni a confiar en els partits que (presumptament) han estat esquitxats per la corrupció. Per tant, si els corruptes acaben finalment en mans de la justícia, per operacions urbanístiques, que siguin els jutges els únics que puguin autoritzar-les. És a dir, que abans que el Govern estatal, autonòmic o municipal requalifiqui terrenys i autoritzi la construcció d'urbanitzacions, ports esportius, centrals eòliques, camps de golf, aeròdroms, hipòdroms o el que sigui que es vulgui construir, que hi hagi una autorització prèvia signada per un fiscal anticorrupció.
De moment, i fins que no es treguin totes les pomes podrides del cistell i es recuperi la confiança de l'electorat, és l'única solució. Crec que és preferible que la justícia actuï abans que alguns esdevinguin corruptes que no pas després, quan ja és massa tard. Ara bé, qui es presentaria després a les llistes electorals? Doncs, únicament polítics honestos.
