Estava prenent-me el gintònic de mitja tarda quan a la taula del costat un home li va preguntar a una dona si era capaç d'imaginar-se una libèl·lula grassa.

- Però grassa grassa -va afegir-, com la teva mare.

- Estàs comparant la meva mare amb una libèl·lula? -va preguntar la dona.

- Si hi hagués libèl·lules grasses -va dir ell-, estic segur que s'assemblarien a la teva mare.

- Però què té la meva mare de libèl·lula?

- No ho sé, l'expressió de la cara, els moviments de les camesÉ A més, quan rega les plantes, s'hi acosta i se n'allunya amb moviments semblants.

La dona va tallar un tros de pastisset, que va untar amb nata, i el va engolir pensativa, com intentant decidir si l'home intentava complimentar o insultar la seva progenitora. Per fi, passats uns segons, va preguntar:

- T'imagines un hipopòtam prim?

- Com de prim?

- Doncs que se li notessin les costelles.

- No és fàcil, però sí.

- Doncs si hi hagués hipopòtams prims serien igual que la teva mare.

Encara que em va semblar advertir en les paraules de la dona una intenció ofensiva, el cert és que l'home no es va donar per entès.

- A la meva mare -es va limitar a assenyalar- no se li noten les costelles.

- Però actua com un hipopòtam. La veus avançar amb tot el seu aprimament pel passadís i et dius: aquí el tens, un hipopòtam famèlic.

Jo vaig fer un glop del meu gintònic i vaig imaginar una escena de documental de La 2 en la qual una libèl·lula grassa es posava sobre el cos d'un hipopòtam prim. Semblava una escena surreal, un regal oníric. Mentre em perdia en aquests somiejos potenciats per l'alcohol, la parella es va enfonsar en un silenci sorrut que va trencar ella preguntant si convidaven o no convidaven al seu casament el "ministre". D'acord, va dir ell, i això va ser tot.