Érem petits i a les boires llunyanes apreníem la dèria de recollir el paper de plata de la xocolata, una mena de trofeu, i en solíem fer una bola que anava creixent a poc a poc. Era pel col·legi. Se'ns deia que allò era pels xinets i negrets, però no recordo que se'ns expliqués com els nens ?llu?nyans es beneficiaven del paper de plata. A vegades recalava aquí algú que explicava experiències llargues a aquells països que amb el temps es varen dir "tercer món"; fotografies, projeccions de cine casolà i vivències podien omplir el que es deia vetllada missional.
La comunitat parroquial de Sant Josep, de Girona, ha celebrat el primer aniversari del comiat de Joan Soler. Entre els assistents a l'acte hi havia unes senyores de fora que preguntaven qui era el protagonista, ara absent; un noi de la catequesi les va assabentar amb goig: "En Joan Soler és un dels nostres". Sí, noi, tens raó, aquest missioner és un dels nostres. El bisbe i la comunitat de Sant Josep el varen enviar ara fa un any a les missions del Togo.
Tanmateix hem fet un salt qualificatiu: abans els nens apilàvem paper de plata per obediència a un objectiu sempre llunyà, però ara hi ha nens que se senten implicats en una comunitat que s'alegra de poder tenir i enviar un missioner on sigui. Ara fa un any, a la cerimònia de partida, es va materialitzar aquest sentit de l'enviat pintant unes passes al passadís central de Sant Josep. Era el camí cap al Togo. Tot va centrant-se, sortosament: a mig segle XX pel tema mis?sional l'Església universal encara utilitzava el terme "conquesta" -sospitosa complicitat amb el vocabulari del colo?nia?lis?me- i ara es diu amicalment anar a fer com?panyia, prestar servei, fer costat activament.
El Togo necessita molta companyia. Ocupa el lloc 152 de la llista dels 170 més pobres del món quant a desenvolupament humà. El Togo era, històricament, la Costa dels Esclaus, una etiqueta massa clavada. Els 6 milions d'habitants tenen una sola carretera asfaltada. Amb una situació estratègica a l'Àfrica, el Togo ha patit totes les injustícies del vell colonialisme. Ara toca portar-hi la voluntat de fer renéixer l'esperança, començant per alfabetitzar més de la meitat de la població. L'església que és a Girona ha enviat Joan Soler al Togo. És l'Església que "quan penetra a la vida dels pobles no s'ha de sentir mai com una institució que s'imposa; la seva presència es concreta a fer renéixer i que cada una de les persones se senti lliure des del fons del seu ésser" (Joan XXIII, Ecíclica Mare i mestra, 1961).
Amb motiu del seu primer aniversari al Togo, Joan Soler ha enviat una carta oberta a la parròquia de Sant Josep: "És cert que aquí en l'aspecte econòmic hi ha un nivell deplorable, però pel que fa a fe, alegria i amor el Togo està a uns nivells increïbles, veig persones que fan de la seva vida senzilla i amagada un regal constant a Déu i un testimoni d'evangeli per tot el món. He de dir-vos que l'Església creix perquè ha trobat el terreny adobat, persones que estimen perquè no han après a no fer-ho. Sense saber-ho, viuen totes les benaurances. Ésser missioner és anar a la recerca de tantes persones senzilles que sense fer grans opcions a la vida treballen incansablement per tirar endavant una família o per trobar una petita solució a un llarg etcètera de petites lluites diàries i és a ells a qui sóc enviat".
La resposta a la carta de Joan Soler podria ser bíblica, treta del llibre d'Isaïes: "Que en són, de bells, sobre les muntanyes els peus del missatger de bones noves que proclama el benestar, que anuncia la felicitat".
