Diu un vers d'Hèctor Bofill: "Els déus només respiren en orgasmes". Mentre em ballava pel cap aquest vers, com si no fos capaç de treure-me'l de la memòria, m'ha revingut el record d'un viatge a Itàlia amb un grup d'estudiants de batxillerat que acudien a celebrar-hi el final dels estudis mitjans.
D'això fa molts d'anys. Un matí ben d'hora acudírem a la basílica de Sant Pere de Roma i pujàrem a la cúpula. Primer els ascensors, llavors un passadís. Al final, en aquell tram en què l'escala de fusta transcorre entre la doble paret de la volta, hi trobàrem escrit un grafit que afirmava de manera rotunda: "La cultura és l'orgasme del poble". La frase, escrita en un mur gairebé sagrat, deixava anar un cert perfum de provocació.
Però entre ambdues sentències -el vers d'Hèctor Bofill i el grafit de la basílica vaticana- hi ha algunes contradiccions. Quan els déus respiren, tenen un orgasme. Nosaltres, diria el professor Francesc Bujosa, ens limitam a fer un esternut. Però també diu que l'esternut supleix a vegades un orgasme. Hi ha persones, només que els entri al nas una mica de corrent d'aire, envesteixen a fer etxems que és una glòria. Una senyora em diu que, en una ocasió -però només fou una vegada i no tornà a repetir-se mai més de la vida-, en va fer vint-i-cinc, un rere l'altre. Va pensar que davallava el cel.
Existeix, no obstant, una contradicció. Potser se'n podria fer una lectura marxista. "Els déus només respiren en orgasmes". Només els déus. Els humans -altrament dits la gent corrent, aquells que no pintam una regadora- si volen tenir un orgasme han d'estornudar o han de fer cultura. Les nostres institucions culturals, que són les gestores dels nostres orgasmes col·lectius, es limiten a provocar esternuts. Que m'expliqui algú la feina de la senyora M. al capdavant del Departament de Cultura del Consell de Mallorca per espai de més de dos anys. Res, en no ésser una mala fi d'etxems amb pretensions d'orgasmes. I és segur que encara es creu que ha fet un mul.
Quan el sant Pare de Roma, fa devers dos anys, va viatjar a França, celebrà a París un encontre amb sis-cents cinquanta representants de la cultura -els francesos s'agraden encara de dir-ne intel·lectuals- als quals dirigí una epístola moral sobre el laicisme tolerant i obert. Monsieur Sarkozi introduí l'acte i, durant el discurs en el qual desenvolupà la seva teoria sobre el laicisme positiu, digué per vint-i-cinc vegades trés Saint Père, tantes com el nombre d'esternuts que havia fet aquella senyora de la qual he parlat.
El Papa hi va dir que la llibertat no pot entendre's com a falta de compromís amb la història. Si no s'estableixen aquests vincles es destrueix la llibertat. En certa manera Benet XVI coincidia amb algunes propostes de Jean Paul Sartre: aquelles que fan referència al compromís moral de l'home amb el temps en què viu, a la impossible neutralitat.
Els periodistes que escriviren la crònica d'aquell acte afirmaren que la gent que havia acudit a escoltar el trés Saint Père va aplaudir. I asseguraren que els aplaudiments finals no varen parèixer de compromís.
