Cartes

i el jutge Garzón

Eduard morales perea. anglès.

Al gener de 1945 el pastor protestant de l´Església Alemanya, Martin Niemoller, va denunciar el silenci del poble alemany davant dels crims del nazisme amb les paraules que el van fer conegut arreu del món: «Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista. Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després van venir contra sindicalistes, i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Després van venir pels catòlics, i no vaig dir res perquè jo era protestant. Després van venir contra mi, però ja no quedava ningú que digués res.»

D´altres silencis també retronen. Un d´ells és el que calla pel processament del jutge Garzón. Se l´acusa de prevaricació per investigar els crims de la dictadura franquista.

És el jutge Garzón un delinqüent? Quina llei ha desobeït? Ha robat? S´ha enriquit? A qui ha corromput? Quin mal ha fet? Molts sabem que ni és un delinqüent, ni un lladre, ni un corrupte. Sabem que és innocent, però callem. És mes còmode. És millor no posicionar-se. Per justificar-nos trobem un munt d´excuses. Però per damunt de tot, no és el nostre problema.

Mentre el país és fuetejat per la xacra de la corrupció fins a nivells inassumibles per a un país civilitzat -tant pels corruptes com pels qui la toleren amb el seu silenci còmplice- molts ciutadans veiem astorats com es processarà al jutge Garzón per investigar els crims de la dictadura franquista.

Serà jutjat. És possible que fins i tot condemnat. Però si arriba aquest final, no ho faran amb el meu silenci.

Els pares eduquen

i els professors

ensenyen

Gemma Roura Font. girona.

El senyor Josep Cornellà i Canals el passat dijous 8 d´abril va escriure un article sobre els permisos paterns al qual haig de dir-li que estic completament d´acord amb la seva opinió. Respecte a la pregunta que es feia sobre si a tots els establiments on s´efectuen aquestes petites operacions es demana el permís patern, la resposta és no.

Sóc una adolescent, tinc 15 anys i convisc diàriament amb nois i noies de la meva edat amb manies sobre l´estètica. El fet dels pírcings o els tatuatges ve com a conseqüència de voler agradar als altres o l´única altra raó que se m´acudeix és la incomprensió als avisos sobre aquest tipus «d´intervencions», ja que saben perfectament el risc que corren. Cada any a l´institut ens han fet xerrades sobre el perill que comporten aquest tipus «d´operacions»; des d´infeccions fins a tot el seguit de malalties que poden desencadenar, que molt bé va anomenar i explicar el senyor Cornellà.

Per poder arriscar-te jo crec que hauria de ser necessari un permís patern tal com diu la llei, tot i que no tothom la compleixi i una llei igual o més dura en els casos d´avortament. Moltes vegades penso que els polítics o les persones que tenen el màxim poder de decisió els convindria efectuar una passejada pels carrers com a persones normals, endinsar-se en els carrerons més foscos i veure la realitat, el dia a dia de les ciutats. Llavors potser s´adonarien dels veritables problemes de la ciutadania i farien les lleis més a mida de les situacions. Tot això també té relació amb l´educació, la manera que eduquen els pares queda completament reflectit en el futur comportament dels fills.

Lligat al que he dit de l´educació m´agradaria dir, ja per acabar, que no estic gens d´acord amb les assignatures que s´imparteixen l´ESO. Estic fent quart i estic cursant una assignatura anomenada educació eticocívica (tracta de les normes de comportament de la societat) i per descomptat un professor no pot fer la feina dels pares, aquesta assignatura és una completa pèrdua de temps, una hora a la setmana, la qual seria millor poder aprofitar pels que volem continuar estudiant, ja que l´ESO té un nivell tan baix i no anem ben preparats per cursar en un futur ben immediat un batxillerat.

Els pares eduquen i els professors ensenyen, si us plau, no canviem el curs de les coses.

Aquests professionals

que vetllen

per nosaltres!

sandra fernández soteras. madremanya.

Avui he pensat que era el moment. Quan he sortit de la visita amb el Dr. Figueras, després de veure l´alegria, i il·lusió que despre­nien els seus ull en veure una pacient seva, molt recuperada després de cinc anys de lluita contra el càncer, m´he dit: això és impagable, he d´agrair a aquesta persona la bona feina que fan, i l´actitud amb què la fan!

Ara fa cinc anys el Dr. Figueras i tot el seu equip van operar la meva mare d´una metàstasi hepàtica. Durant tot aquest temps, professionals de l´Hospital Josep Trueta, com els Doctors Figueras, López Ben, Adam Martín, Iñaki Juez, Hernández, Olivet, infermers/es, la Neus i la gent de l´ICO, i molts altres professionals que em deixo, han estat i estan tractant a la meva mare i molts altres pacients de càncer d´una manera admirable, amb una entrega, humanitat, paciència...

Per això avui, quan el doctor Figueras li ha dit a la meva mare: «per part meva li puc dir que està curada», i he vist en els ulls d´aquest gran professional, una il·lusió, una espurna de felicitat, per la feina feta, que no té res a veure amb els valors que predominen en la nostra societat, acostumada a donar importància només a les coses materials, i valorables amb euros, he pensat que calia parar-me cinc minuts i agrair que hi hagi gent així que vetlli per la nostra salut, ja que mol­tes vegades donem per fet que la gent s´ha d´entregar amb la feina que fa, i no els reconeixem el mèrit que té la seva actitud, que lamentablement no es dóna en tothom.

Per això només puc dir: Moltes gràcies, i espero que mai es perdi aquesta il·lusió que desprenen els seus ulls, quan veu que amb la seva feina, permet que les persones que estimem segueixin entre nosaltres. El més valuós que tenim són les persones, i que et puguin permetre gaudir cinc anys més de la teva mare... no té preu! Gràcies