El Partit Popular de Catalunya (PPC) s'hauria d'entrebancar curosament amb els tres interrogants célebres: D'on vinc? Qui sóc? A on vaig? i donar-hi respostes clares i precises. Perquè sembla que navega en un mar de grans dubtes existencialistes i no sap gaire bé quin paper jugar a Catalunya. Si mima de forma decidida a Catalunya perd suport en altres comunitats i, al revés, si afalaga el ser més pregon de l'Espanya profunda i monolítica amb enèrgica voluntat homegeneïtzadora no guanya amics i amigues aquí. Tanmateix dels interrogants el primer dels tres és el que té la resposta més fàcil: el PPC ve d'una llunyana Alianza Popular; els altres dos intentaré descabdellar-los en l'article.
El PPC mai ha gaudit d'una autonomia real, nítidament visualitzable, respecte al PP del carrer Génova de Madrid; ha actuat com un partidet satèl·lit, com una sucursal més o menys catalana. Es va fundar l'any 1989 amb el naixement del Partido Popular, hereu d'Alianza Popular. Ha estat presidit per Aleix Vidal-Quadras, Alberto Fernández, Josep Piqué i Daniel Sirera, actualment és una dona, Alicia Sánchez-Camacho qui té la màxima responsabilitat. El seu millor resultat en unes eleccions al Parlament de Catalunya es va produir l'any 1995 amb 17 diputats encapçalats per Vidal-Quadras i en les últimes, les del 2006, treu el pitjor resultat (14 escons) ja que una nova formació, Ciutadans (3 escons), li va restar vots. Té una base fidel electoral ferma que oscil·la del 9,5% a l'11,9%.
El PSC ha intentat fer veure que té una veu pròpia i diferenciada del PSOE, fins en alguns moments tímidament l'ha criticat, però a l'hora de la veritat sempre voten plegats al Congrés dels Diputats. El PSC almenys cada quatre anys coincidint amb les eleccions al Parlament de Catalunya fa una rebequeria per intentar demostrar que no és ben bé del PSOE. Per exemple aquests últims dies, arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut de Catalunya, en Montilla no sembla del PSOE i el conseller Castells va dient que primer és Catalunya i no el Partit Socialista i els interessos del PSOE. Paraules, paraules, però no fets. Gesticulacions increïbles. En canvi el PPC mai s'atreveix a aixecar la veu per simular que es desmarca del PP. No dubto que en alguns moments polítics el PPC ha cercat un protagonisme i ha intentat reafirmar la seva personalitat catalana enfront l'hispanocentrisme del PP, no obstant aquest desig no ha anat més enllà de quatre paraules dites amb un català erudit i no han representat un discurs convincent, un verdader relat que confirmés que existia una desobedència factual a favor de Catalunya, al marge de la voluntat del PP.
El PP no sap què fer a i amb Catalunya. No acaba de trobar un terreny propi respecte als nacionalismes històrics i sembla que sempre juga a camp contrari. És cert que té un vot fidelitzat, faci el que faci, es corrompi com es corrompi; en les eleccions generals deu milions de votants li fan sempre confiança. Tanmateix a Catalunya té un sostre electoral que no aconsegueix esbotzar. Si s'inclina més a la dreta, no hi troba electors, si s'inclina més cap a l'anticatalisme, que li dóna vots a l'Estat espanyol, aquí no en guanya, perquè ja ha escurat el pou i no hi ha més aigua. D'altra banda, competeix pel vot espanyolista amb Ciutadans i el mateix PSC-PSOE, que té un gran graner electoral al cinturó roig, on el PPC no acaba de penetrar-hi, ja que a?quests votants trien l'esquerra i volen ser l'esquerra espanyola que representa el PSOE.
El PP vol convèncer per vèncer, el PSOE en té prou amb vèncer i ho fa apel·lant a la por a la dreta nostàlgica hereva del franquisme, fins l'acosten al feixisme; referent a l'economia el socialistes creuen que ja sortirà algun brot verd que presagiarà una albada de benestar i tot tornarà a rutllar bé. El discurs ètic sempre el guanya el PSOE, aquesta és una de les equivocacions que comet el PP que no s'adona que la societat moralment s'ha transformat, no viu ancorada en el postfranquisme. Ara alguns demanen la convocatòria d'eleccions anticipades, que poc coneixen Rodríguez Zapatero, que aplica la tàctica de qui dies passa anys empeny per esgotar la legislatura.
Malgrat la crisi que castiga el partit que governa, el PP no s'enlaira, deixant molt abaix al PSOE. Alguns comentaristes polítics titllen Rajoy de ser un cap de l'oposició fluix, feble, bon orador, però amb poca capacitat de reacció ràpida i poc llest a l'hora de transmetre missatges breus que esdevinguin grans titulars. Fins a cops Rajoy sembla un polític d'antany, un personatge d'un quadre pintat pel Greco, en viu contrast amb en Zapatero que simboliza el present. El PP, essencialment conservador, traspua passat; aquest error d'imatge l'haurien de corregir i qui més ho intenta és Alícia Sanchéz-Camacho que es mostra com una dona moderna i actual.
El PPC hauria d'aplicar-se la saludable recomanació de l'Oracle de Delfos, assumida per Sócrates, "coneix-te a tu mateix" perquè li convindria saber si té vida pròpia o només prestada per un déu extern que des de Madrid el dirigeix amb un comandament a distància.
