La gran tisorada ha arrossegat cap avall les ja compromeses expectatives electorals de Zapatero; sobretot, la sacrílega decisió de tocar les pensions ha provocat un rebuig que compensa i supera la desconfiança que provoca Rajoy. Al govern de la Generalitat, el tripartit encadena pronòstics electorals cada cop més negatius, fins l'extrem que el dubte ja no és sobre la victòria convergent sinó sobre l'abast i la capacitat de governar en solitari.
Per si aquest panorama no fos prou negatiu, els socialistes barcelonins, amb l'alcalde Jordi Hereu al capdavant, acaben de perpetrar un dels espectacles polítics més al·lucinants dels darrers anys, en organitzar un referèndum i perdre'l per golejada: 80% en contra, i això els passarà una factura electoral inevitable, perquè els ciutadans desconcertats compararan les ximpleries de l'alcalde amb la seriositat avorrida però fiable de Xavier Trias.
Les eleccions catalanes estan previstes per a la tardor; les municipals, per a d'aquí a un any, i les generals, per a d'aquí a dos, però cada cop son més altes i poderoses les veus que reclamen un avançament. Els socialistes catalans han tingut, tradicionalment, el seu gran feu en el poder municipal, especialment a Barcelona, on controlen Ajuntament i Diputació de forma ininterrompuda des de 1979. Entre 1982 i 1996, i des de 2004 cap ençà, han tingut la seva quota de participació en el govern de l'Estat. I el 2003 van arribar a la presidència de la Generalitat i a més de la meitat de les conselleries. Tot això, totes aquestes institucions, representen no només gestionar molts diners, sinó donar feina a moltes persones entre llocs estrictament polítics i ocupacions de les considerades "de confiança". Perdre alguna d'aquestes parcel·les és un entrebanc suportable: el 2004, molts dels damnificats per la derrota a les eleccions espanyoles van poder ser recol·locats a les institucions catalanes. Però perdre-les totes en qüestió de mesos podria ser un daltabaix monumental, que deixaria un gran nombre de quadres socialistes amb el cul a l'aire i les finances del partit seriosament tocades.
La contrapartida, és clar, seria que CiU xalaria com no ho ha fet mai: instal·lada confortablement a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume, amb l'adversari llepant-se les ferides i fent la seva pròpia travessia del desert i, segons com, amb una capacitat d'incidir a Madrid que també es podria posar a cobrament. Ja ho diu el llibre: "Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l'hora" (Mt. 25,13)
