Quan es produeix el succés -la mort de Michael Jackson és un exemple òptim-, s'activa la propagació vírica d'Internet. Immediatament, el motor de cerca que monopolitza la xarxa dispara les pàgines sobre el particular, en el rang de centenars de milers. En només uns segons, el material sobre l'esdeveniment desborda en toms al contingut de qualsevol enciclopèdia. El periodista o ciutadà, perquè cada vegada són més inconfusibles, es llepa els dits davant un diluvi que completarà la seva percepció polièdrica d'un fragment clau de l'actualitat. Imaginin el seu desengany en comprovar que els canals electrònics es limiten a reciclar infinitament un seguit de "pel que sembla" i "segons alguns rumors", mancats d'una sola aportació original. Per no parlar del wikiperiodisme, que arrenca la notícia de l'òbit des de la data en què es van casar els pares del difunt. Aquesta torre babèlica es resumeix fàcilment en quatre paraules. "Michael Jackson ha mort", potser.
La informació ha estat substituïda per la confirmació. Internet triomfa perquè ha induït la sensació d'afartament amb més habilitat que qualsevol altre espectacle de varietats. L'ingent treball de bussejar en les muntanyes de documentació repetitiva s'alleujaria desplaçant-se al lloc dels fets, encara que es trobés a l'altre extrem del món. A la vora de la desesperació, el lector avisat acudeix finalment a una capçalera respectable, per obtenir una versió sintètica del que ha passat, sense gaires faltes ortogràfiques o sintàctiques. Malgrat això, no faltaran els acadèmics que dediquin mesos a analitzar les carències d'un article escrit forçosament a correcuita.
La manifestació estàndard de la individualització d'Internet és el bloc, que infla però no omple. Abans que presumir-li virtuts literàries, se l'hauria d'incloure en la categoria de malalties de l'ego. Sobre el pretès règim assembleari que propicia la bitàcola personalitzada, la meitat dels autors de comentaris d'internet no han llegit el text que els serveix d'arrel, malgrat que presumeixen d'haver democratitzat l'accés a l'anàlisi. La immensa majoria de les opinions se centren a dir nazi a l'autor, i a criticar que s'atreveixi a posar la seva ignorància al servei de l'assumpte en qüestió. La xarxa, que havia de suposar la llibertat de parlar de qualsevol qüestió, censura en bandada els qui exerceixen aquest dret.
La informació és una magnitud física, no un absolut. Augmenta a mesura que decreix la probabilitat d'un succés, per la qual cosa ha de multiplicar-se en els més improbables, avui denominats cignes negres. L'abundància de dades no eximeix d'una àrdua extracció, tan sacrificada com la mineria. No obstant això, la comunicació actual se cenyeix al primer paràgraf d'un comunicat d'agència, sense exploració addicional. Per combatre aquesta reiteració, José Luis Aranguren va anticipar el concepte de "dieta d'informació". Enfront de la bulímia incitada per internet, no està millor informat qui més consumeix, sinó qui selecciona amb encert la nutrició adequada a les seves necessitats.
Internet menysprea la qualitat de l'experiència. La pàgina web d'un museu condemna la institució susdita a l'obsolescència, amb la paradoxa que la intenció inicial museística consisteix precisament en el rescat del passat. Es diu que la informació interminablement repetida a la xarxa compta amb l'avantatge dels recursos audiovisuals. Verbigràcia, un ciutadà occidental ha vist centenars de vegades les imatges de l'11-S. Si Baudrillard visqués, ja podria qualificar-les en propietat de tedioses. Durant el temps desaprofitat en la contemplació acrítica de la caiguda de les Torres -fins a crear la ficció que necessiten de l'auxili de l'espectador per desplomar-se-, es podria haver llegit amb aprofitament La torre elevada, l'excel·lent reportatge periodístic de Lawrence Wright que constitueix el llibre del gènesi, èxode i apocalipsi d'Al-Qaeda. Localitzar l'actualitat entre la fullaraca electrònica equival a condimentar-la en l'antiga realitat tridimensional. El periodisme és la professió especialitzada en l'aflorament d'aquest nivell intermedi, entre la cruesa de les dades i la cocció intransferible a càrrec de cada consumidor.
