No penso fer vaga contra Zapatero, no vull castigar a qui ha pres mesures, suposadament imposades per Merkel, Sarkozy, el Banc Central Europeu, l'FMI, els mercats i les borses. Mesures en efecte doloroses que el PP hauria pres molt abans. No penso aplanar-los el camí a La Moncloa: que s'ho guanyi l'indolent Rajoy. Sempre vaig pensar que l'abandonament de la modernitat no portava a la postmodernitat, sinó al camí de tornada a l'Edat Mitjana. Ja hi som: en cas de compromís s'esprem una mica més la gent mentre que bisbes i nobles (la noblesa dels diners), queden exempts. Això no vol dir que la vaga, malgrat els nostres partits del XIX i els trilobites dels sindicats, no conservi certes virtualitats. Estaria bé fer-la per exigir a càrrecs públics de l'Estat, autonomies i ajuntaments, que s'apliquin la reducció del 5%, inclosos assessors, cercles pròxims i fitxatges. Seria només un símbol, però útil. Com ha fet el conservador Cameron, que és conservador però és britànic, és a dir disposat a matar i morir per la llibertat i la paraula i no com la dreta espanyola a la qual la llibertat li sembla cosa de desfogats i prefereix una veu i una consigna. Què dic! Si ens han de governar els mercats, reduïm costos: fora l'Estat i que Standard & Poor's nomeni un equip de gestors.
Per molta retòrica que li posin, això que passa és un new deal al revés. Aquests roosveltians invertits no endeuten l'Estat per fer més obra pública i crear feina, sinó que l'alleugereixen de deutes i càrregues i dediquen els recursos a sanejar les finances perquè els pobres financers puguin repartir-se dividends. Vaig veure el cap de la patronal Díaz Ferran amb cara penitencial i compungida després de la reunió amb Zapatero. Suposo que el paio, que té les seves empreses enfonsades, intentava ?reprimir el riure.
