la idea que el món està en procés de transformació continu la va presentar per primer cop el filòsof Heràclit d'Efes (535-484 a.C); cèlebre pel seu aforisme "Tot flueix, res és estàtic"; ara bé, a causa del cripticisme del seus escrits no l'entenien i l'anomenaven "el fosc" i per explicitar-se de forma entenedora va triar el foc, una realitat natural visible i subtil, com a símbol de màxim moviment i inquietud; el foc mai s'està quiet, ensems converteix la fusta en fum, el sòlid esdevé gas, aire, a més la fusta quan es crema treu gotes de sava líquida amagada dins dels tions que es fonen i van a l'aire. Aire, foc, terra i aigua, els quatre elements. El foc com l'aigua o l'aire, no té cap forma concreta i pot adquirir-les totes, així s'explica la diversitat de colors i aparences que observem en la natura.
L'incesant dinamisme còsmic, la transmutació de l'ésser hereclità, la dialèctica permanent entre el que és i deixa de ser per ser de nou, també és aplicable, com va fer Hegel, a la història de la humanitat com en el nostre present, on ens adonem que tot canvia i res és igual que abans, que les persones i les coses ens transmutem amb el pas del temps. Nosaltres no som els que erem en tots els sentits: físicament hem canviat i no pensem el mateix d'abans. Si observem la història contemplem com s'han enfilat imperis a la glòria i també com s'han estimbat, altres han ocupat el lloc i al cap d'uns segles han estat abatuts.
En política "canvi", que no "revolució" que significa un daltibaix inminent, és l'eslògan més repetit de tots, alguns fins l'adjectiven de "tranquil" per no espantar els electors; és a hores d'ara encara el mot màgic, un reclam eficaç que no ha perdut vigència semàntica. En alguns moments de la nostra història actual tanmateix "canvi" ha esdevingut el canvi del canvi, un recanvi, ja que el partit anterior l'exclusivitza, el va emprar com a emblema, però un cop en el govern es va esmorteir escarxofat en l'eròtica del poder mentre que l'alternativa partidista amb orgull i dignitat es va presentar com el recanvi d'un canvi que havia fet figa. En política va ser el PSOE qui va tombar l'UCD amb l'eslògan del canvi, però al cap de molts anys, esquitxat amb casos ignominiosos de corrupció, va ser descalbalgat per un PP que avalava la seva proposta amb el crit de "canvi".
La bandera del canvi a Catalunya la fa onejar CiU des de fa mesos com el motor explicatiu de la seva intenció. Aquesta formació promet un canvi, una entenedora i clara aposta que pels ciutadans significa "treure del govern el tripartit", aquest artefacte inestable segons definició del conseller Ernest Maragall; el seu germà, en Pasqual, expresident de la Generalitat també creu que és l'hora de l'Artur Mas, el polític més preparat, segons ha declarat. Si els mateixos consellers en un rampell de sinceritat proclamen que el tripartit és un andròmina mancada de sana quietud governamental, què direm els que durant aquests set anys l'hem patit i hem passat vergonya per culpa seva.
CiU ja porta dues clatellades en el sentit que va ser dos cops guanyador però incapaç de formar govern. Bona musculatura de vots i poca cintura per teixir estrategies de pacte postelectoral. Que no li passi com al Barça, que el volíem guanyador de la Champions League i en l'ultim partit va perdre amb l'Inter de Milà; el Barça guanyava a les enquestes però una mala tàctica el va portar a la derrota. Si CiU es confia es tornarà a fotre de lloros. Que no llenci doncs les campanes al vol que pot caure molta aigua i el més calent és a l'aigüera.
A Catalunya, però, davant la cita electoral del 28-N observem ara com el PSC pretén recuperar també l'eslògan del canvi i han començat a fer circular que ells, els socialistes, són el "canvi real". Que grotesc! Canvi en el llenguatge polític significa alternança de govern i que jo sàpiga en José Montilla és el president del Govern de la Generalitat. Què significa doncs aquest canvi que ells s'apliquen a ells mateixos? Què caram volen canviar?
Ningú amb una mica de seny és capaç d'escrutar aquest misteri.
Es lluita pel centre polític. Catalunya és sociològicament conservadora en relació amb l'economia i socialment i èticament progressista. No li agraden a la classe mitjana, la que fa guanyar o perdre les eleccions, les improvisacions ni els experiments en materia econòmica, exigeix una estabilitat, el manteniment de l'statu quo, no obstant sí que és oberta i sensible als canvis d'índole moral. Així doncs sempre el partit que aspira al poder ha de dibuixar un escenari de ?centreesquerra catalanista. Un espai que es gronxa entre l'esquerra moderada i el centre.
El PSC lluita per conquerir-lo, com també CiU, ara bé el primer d'aquests dos arrosega la llarga ombra del PSOE que l'eclipsa i la responsabilitat de la mala gestió de la crisi. Zapatero és l'espasa de Dàmocles que penja sobre el cap del PSC, tot i així es passeja per Catalunya donant les culpes al PP, a la bombolla immobiliària i a la crisi financiera dels Estats Units que en rebentar va esquitxar tot el món desenvolupat. L'infern són els altres, "l'enfer c'est l'autre" com deia Jean-Paul Sartre.
