José Antonio Labordeta haurà estat important per moltes coses. Per la seva faceta de cantautor de missatge inequívocament democràtic durant la dictadura. Per la seva dedicació tossuda al regionalisme aragonesista en temps d'identitats territorials devorades per les maquinàries dels estats i dels mercats. Pel seu amor a la terra i a la divulgació dels tresors de la cultura popular. Pels seus llibres. Pel seu programa de televisió "Un país en la mochila". Per la seva personalitat franca i vehement. Per la seva oposició a qualsevol transvasament de l'Ebre -i això inclou aquells que tenien per objecte distribuir aigua a les ciutats industrials catalanes.

Per totes aquestes coses i moltes més, Labordeta és un personatge important de la segona meitat del segle XX i dels primers anys del segle XXI a l'Aragó i a l'Estat espanyol. Però la plaga de programes de telezàping i de brometa política haurà fet que, per a molta gent, Labordeta sigui aquell senyor estrafolari que va dir "a la mierda" des de la tribuna del Congrés dels Diputats.

Allò van ser pocs segons d'impacte audiovisual, però que en el seu moment van ser repetits mil vegades per tota mena de ràdios i televisions, així privades com públiques. I que han continuat exercint la funció de recurs fàcil des de llavors fins ara. De tal manera que, diumenge al matí, algunes emissores d'allò més respectables i institucionals van recórrer al famós estirabot per il·lustrar la notícia de la seva desaparició. Es veu que no tenien cap més document sonor tant a mà com aquest. I mira que es tractava d'una mort de probabilitat anunciada, des que es va conèixer la seva malaltia.

Al final, gràcies a la capacitat de tots plegats per ser molt graciosos, resultarà que Federico Trillo només serà recordat pel "¡Viva Honduras!", José María Aznar pel "hi is my friend" i Rodríguez Zapatero per aquell "acuerdo para afollar" que va dir en lloc de "para apoyar". I a Catalunya tindrem més memòria dels personatges del Polònia que de les persones reals que s'hi caricaturitzen. Caldria veure si els primers no tenen més minuts setmanals de pantalla que els segons, i si desenes de milers de catalans no estan convençuts que Montilla diu realment la paraula "cabòries" cada dos per tres.

En tot cas, el problema no vindria per un excés de Polònia, programa tan excel·lent com necessari, sinó pel dèficit d'un veritable interès informatiu per la veritable política, que no és tan sols un combat de declaracions de deu segons.