En els últims vuit anys Catalunya ha suportat resignadament els governs tripartits que s'han presentat als ciutadans com a governs d'entesa (té gràcia, hores d'ara, anomenar el desgavell polític dels tres partits com una "entesa de govern"). Va ser el conseller Ernest Maragall qui va trobar una definició precisa pel segon tripartit, "artefacte inestable"; no sé com hauria sentenciat el primer, el presidit pel seu germà, molt més procel·lós i estrident, això sí, molt més divertit; tanmateix els governs no s'han creat per fer sainets per fer riure al públic. Ara fins i tot alguns polítics socialistes s'avergonyeixen d'aquest últim govern tan apagat i mancat d'autoritat, que no ha pres decisions perquè no es posaven d'acord, tot i així alguns socialistes reclamen un nou pacte amb ERC i IC.
El tripartit 1 i 2 s'embarrancava sovint en contradiccions inútils; el temps va encallar-se per culpa del caprici d'en Pasqual Maragall i d'en Carod Rovira durant el llarg i tediós període del debat sobre el nou estatut que va avorrir a tothom. Es va perdre el temps en la trona de la retòrica bizantina perquè se sabia que després les Corts de Madrid i el Tribunal Constitucional l'esquilarien de dalt a baix fins deixar-lo podat, esquelètic, sense cap muscle inequívoc de la identidat catalana.
El segon tripartit es va fer per pura inèrcia, ja se n'havia fet un, el dos tocava; no vols brou, doncs dues tasses. Fa quatre anys denunciava en aquest diari les mentides d'en Montilla i d'en Puigcercós dites durant la campanya electoral, igual que felicitava -com ara ho torno a fer- la sinceritat d'en Joan Herrera d'IC-Els Verds que mai van amagar que volien continuar en el govern junt a ERC i el PSC-PSOE. Un déjà vu; altre cop en Puigcercós i en Montilla repeteixen el mateix. Si han enredat una vegada per què no ho poden fer de nou? Abans els d'ERC van engalipar la gent amb l'equidistància, després amb l'ambigüitat calculada i troles de l'alçada d'un campanar. Ara tornen a jugar a la confusió però en un escenari que ens resulta massa familiar, talment els Pastorets; ja que es visualitza la mateixa funció: els mateixos actors i el mateix paper, la mateixa lletra. Cridaran més que proclamaran que el tripartit és una fórmula esgotada fins rebutjada, tanmateix per molt fort que sigui l'alarit el que diuen és clavat al que van dir fa 4 anys enrere abans de les eleccions. Els votants saben prou bé que votar Herrera d'IC és votar Montilla de president, però també ho haurien de saber els votants d'ERC i del PSC ja que aquests últims si voten Montilla estan votant Joan Puigcercós i Joan Herrera.
En el segle VI aC el filòsof Heràclit es va manifestar com el primer crític social de la història quan va denunciar en un trist lament que a la seva ciutat, Efes, -un epicentre cultural i comercial del món grec-, s'enaltia exageradament la mediocritat i es desterrava l'excel·lència. Els homes savis i cultes, els millor preparats per regir la societat, sucumbien davant els bocamolls embolicadors i arrogants, els demagogs professionals. És el mateix que està fent ara la propaganda del PSC que converteix José Montilla en un home ridículament "normal" (com si algú sabes què és ser normal). Oimés és presentat com el paradigma de l'home normal, però l'estatus de president mecànicament el transforma en "supernormal", ja que en el moment que es magnifica la normalitat, aquesta deixa de ser-ho i l'home modest esdevé Superman. Aquesta propaganda socialista té una versemblança amb el film apologètic Franco, ese hombre, que també van intentar retratar-lo com un home senzill i normal que per un destí singular va convertir-se en cap d'estat. Per altra banda, el PSC presenta les limitacions acadèmiques d'en Montilla no com una mancança, sinó com un atribut admirable que contrasta anb els títols universitaris i la poliglotia de l'Artur Mas, signe de prepotència. El món al revés: enlairen la mediocritat a virtut i l'excel·lència a defecte vergonyant. Quina barroera tergiversació dels valors!
Les declaracions capcioses de l'exministre Celestino Corbacho haurien de figurar en l'antologia dels disbarats ja que afirmà que l'Artur Mas es mostrava insolent a causa del seu brillant currículum escolar a diferència de l'humil Montilla que no té estudis, però si no va estudiar va ser perquè no servia o no li va donar la gana. Ell és un dels polítics més ben pagats de l'Estat espanyol i la seva muller si bé ingressa una sola retribució té onze càrrecs, dels quals cobra les corresponents dietes; aquest és un exemple de normalitat? A molts els agradaria aconseguir la normalitat econòmica i de prestigi d'en Montilla. Fins la TV3 el dia 24 d'octubre va censurar l'informatiu de la nit, diferent del migdia, perquè es veia com fa 4 anys Montilla declarava solemnement que no reeditaria el tripartit, exactament el mateix que diu ara; la pressió i el poder dels quatre consellers socialistes de la CCMM va servir per censurar la TV3, la raó, segons ells, és que el 2007 la declaració d'en Montilla era una intenció i enguany un compromís; han prohibit les intencions o els compromisos? Quin nivell!
Una dita popular catalana assegura "manca un dos per tres", que significa si ja en tens dos en falta molt poc per fer un tres; doncs això mateix: el segon tripartit és a curta distància del tercer tripartit.
