En l'esperança, fins fa tan poc temps habitual, de sortir de casa i passar pel caixer de les nostres cantonades per treure els quatre quartos que hi tenim estalviats amb tota la suor, la sang i les llàgrimes ens esdevé, sobtada, la gran apocalipsi personal que ens flagel·la, fred i glaçat el seu sistemàtic missatge a la pantalla: "Operació denegada. Consulti el seu operador". L'endemà vas i corres, i perds tres hores del teu temps sagrat. I fas la cua inevitable al teu banc o la teva caixa per demanar-li a la senyoreta o senyoret que amb cara de pomes agres t'explica el perquè de tot plegat: "És molt senzill. Vostè, ahir, hi tenia 20 euros, actualment nomès n'hi té 19 perquè li hem hagut de carregar les despeses del manteniment del seu compte a la nostra entitat". Apurada: "Però quants me'n queden avui?". "Doncs avui 19, però demà 18 i demà passat 17... i així succesivament". T'enrabies moltíssim i penses que no et surten els comptes. Si abans-d'ahir en tenia 20 i demà passat només en tindré 17, vol dir que a final de mes em trobaré a menys zero? I et subleves en la teva impotència de no entendre res en aquest robatori "legal": Però qui m'ha robat els meus 20 euros? I ho saps i és veritat i no ho vols entendre, perquè és massa fort: doncs sí, ha sigut la teva pròpia Caixa o el teu propi Banc que et va fer una declaració d'amor quan li vas dur els teus estalvis. No m'encén ni la frívola demagogia ni cap record de passades batelletes. Només em provoca i tanmateix també voldria provocar l'assumpció d'un cert neguit, d'un revolucionari compromís de cadascú, mai acollit per opcions polítiques ?indiferents. En el món àrab l'explosió popular per la llibertat ja no té marxa enrere. En aquesta "petita i dissortada terra" (Espriu) els pobres hauran de saber revoltar-se contra els rics, contra el poder humiliant dels bancs i caixes que tenen segrestats els nostres diners, contra el pànic de cada matinada de famílies senceres, malaltes de psiquiatre.
