la "setmana blanca" de les vacances escolars ha originat un seguit de debats i polèmiques dignes de l'ocasió que, diuen, era la primera i serà l'última. Més enllà dels raonaments que podien defensar els autors de la reforma en el seu dia, i dels arguments que l'han atacada i anul·lada, ara, no hem d'entrar aquí a marejar la perdiu, ja no toca, ha estat una experiència que ja forma part de la crònica de l'ensenyament que es realitza en aquest país.
Però sí que mereix destacar-se la voluntat de participació de la ciutadania quan salta a primera pàgina el tema de l'ensenyament. No solament hi estan interessades les famílies amb fills en edat escolar sinó que la qüestió és al carrer, a cor obert -a vegades molt vivament-, com un signe ben positiu de que aquesta terra té una profunda solera educativa, que ens l'estimem, que som hereus d'una societat educadora que marca època en la història, i que aquí s'entén perfectament que treballar el present és la millor garantia de preparar un futur més esplèndid per als nostres descendents. La confiança que mereixen ensenyants i educadors és una de les més sòlides reserves que tenim com a poble que avança amb sensibilitat afinada. Quan l'informe PISA no ens deixa prou ben parats ens en sentim tots afectats i dolguts.
Un dels temes de l'àmbit de l'ensenyament que tothom es posa a la boca és el de les sortides que es fan des de l'escola. Dues o tres generacions endarrere resultava impensable "sortir" de l'aula tal com es fa ara, i en el millor dels casos s'arribava a veure, tímidament, el món per un forat; actualment l'oferta de cultura i d'oci compta molt bé amb la demanda escolar, de la qual cosa pot sortir-ne beneficiada la mateixa educació. Cal tenir, això sí, les coses clares per a organitzar i dosificar les sortides. En aquest sentit tinc el goig de citar aquí una referència interessant : és un article escrit per Laura Ordeix i Joan Santacana publicat a la revista Guix, especialitzada en educació. Quant al contingut, els autors agrupen quatre classes de sortida escolar : primera, sense gaire matèria específica, només vol fomentar i millorar la relació de coneixença, amistat, comportament fòra de l'aula, naturalitat, en el marc d'un paisatge natural o urbà, ncessàriament acollidor. Segona, la sortida amb objectiu de descoberta d'un lloc amb exercici d'observació, treball amb arts plàstiques, recollida de material, vegetal o mineral, sortida que implica tota una preparació prèvia. La tercera classe de sortida és la diem-ne directament cultural, il·lustrativa i educativa, com pot ser un museu, un monument o d'altres centres dispensadors de cultura per ells mateixos, on s'escoltarà bàsicament l'explicació a càrrec de persona especialment preparada en pedagogia. I finalment la quarta classe de sortida és -per a entendre'ns ràpidament- la clàssica de fi de curs, esbravada, sovint massa llarga -i per tant disparada de pressupost econòmic- visitant sempre que les agències de viatge ho diguin moltes localitats turístiques.
Convindria que pares i mares assumissin que també en aquesta faceta de l'educació tenen dret i deure d'intervenir. Ja es pot endevinar que la sortida més pròpiament "escolar" és la de la classe segona, segons l'esmentat article. Si ens fixem en la quarta, deixeu-me dir la meva opinió: potser portar nens de viatge a les grans llunyanies no ha de ser un principal objectiu dels programes educatius, entre altres raons perquè aquests nens i nenes ja tindran temps quan seran un xic més grandets. No seria bo que als educadors els entrés un cert cansament de fer sortides. Tampoc no es pot convertir l'escola en aparador d'una ja problemàtica societat del benestar.
