M'ha cridat l'atenció -i alguns cronistes ho han remarcat- l'afany que ha posat Santiago Segura en la presentació de la pel·lícula Torrente 4 a l'hora de fer explícit que ell no és el personatge que representa. El cineasta ha dit i repetit davant els mitjans de comunicació que ell no pensa com el protagonista de la seva farsa: el policia fatxa, miserable, masclista, canalla, capaç de dir totes les inconveniències, vulgar, i groller, i fastigós. I ha afegit que, justament, Torrente representa tot el que ell refusa i detesta: la manca d'escrúpols, la vulgaritat, la grolleria, la impertinència insolent i atrevida.
La insistència de Santiago Segura a dir que ell no és Torrente em fa pensar que sovint haurà passat per l'experiència de trobar-se qui haurà ajuntat la realitat de l'actor a la ficció del personatge. Naturalment, havia d'esser algú amb un cert desordre mental. No és estrany, amb tanta teleporqueria com arriba a veure la gent. Potser cada dia serà més difícil diferenciar la realitat de la fabulació. És probable que molts ja no sàpiguen que la ficció és una altra manera de parlar de la realitat. Contràriament al que va dir Flaubert, en demanar-li qui era la protagonista de la seva novel·la: "Madame Bovary, c'est moi", Santiago Segura es veu en la necessitat d'insistir que ell no és Torrente. Però de la mateixa manera que Flaubert no és Emma Bovary, una senyora adúltera amb tendència a l'autocompassió.
El públic acudirà de manera massiva a veure la pel·lícula i riurà de gust. S'esbotzarà de riure, podríem dir. Alhora, tindrà un cert sentiment de culpabilitat. Ens sentirem culpables d'haver-nos enrigut de nosaltres mateixos. Per què sentim una certa debilitat pel que és groller i sense escrúpols, pel que és fastigós i cutre? Aquesta debilitat sovint és tractada com si fos un vici secret. I el plaer que ens produeixen les bestieses de Torrente és un plaer culpable. Per què? Probablement, en la deformació del personatge hi reconeixem una part de nosaltres, aquella que ens afanyam d'amagar. He llegit en algunes cròniques escrites pels periodistes que assistiren a la roda de premsa que és difícil que el públic accepti de manera innocent l'art que s'atreveix a fer una caricatura del que hi ha de més vergonyós en la realitat, perquè pot convertir-se en un sarcasme de la condició humana. I han posat l'exemple d'aquells jueus que han estat capaços de tractar de manera humoresca i al mateix temps cruel l'extermini dels seus a mans dels nazis.
Els estudiosos de l'humor i de la producció còmica -la comicitat és una de les cares de la fantasia- han caracteritzat un tipus d'humor que va de Charles Chaplin a Woody Allen i l'han designat amb el qualificatiu d'humor jueu: la sàtira constitueix una crítica desesperada des de la marginalitat, des de la incapacitat de sotmetre's a les normes que regulen el viure dels homes. Escèptic i amarg, Torrente ens fa riure per la imprevisible relació que té amb el món. D'aquí en deriva la seva solitud, alhora que ens fa còmplices de la grolleria insolent, mentre desqualifica tot el que és aparentment sòlid.
Santiago Segura ha reiterat que Torrente no és ell, però no s'està de dir-nos que som nosaltres.
