Els defensors de l'energia nuclear es retiren, com l'aigua després del tsunami, cap al recés de l'anonimat, protegits pel mar ja encalmat. Alguns, però, han reconegut públicament el seu error, cosa que els honora ja que és de savis rectificar, això sí, davant de l'inatacable argument de l'evidència. Txernòbil va suposar la constatació del seu primer fracàs: la radiació, com la feina ben feta, no té fronteres. Fukushima (que rima amb Hiroshima) els ha acabat d'enfonsar: les centrals nuclears no són segures, ni tan sols les dels països desenvolupats, com s'ha pogut comprovar. No estem preparats per a tot, i molt menys un arxipèlag situat sobre les escletxes d'un gran trencaclosques geològic que construeix edificis resistents als terratrèmols però s'oblida de blindar els més importants.

Si algú pogués garantir que l'energia nuclear pot estar permanentment segellada i controlada, sense la més mínima fuita, si estiguéssim segurs de la seva estabilitat i seguretat potser encara trobaríem algun argument que la justifiqués. Però com Fukushima ha confirmat, els "visionaris" de les energies renovables que exigien el tancament d'aquestes instal·lacions han vist com el temps els donava la raó, afectant per igual defensors i detractors. Els ha passat com a Cassandra, filla de Príam, rei de Troia, que tenia el do de la profecia. El déu Apol·lo, rebutjat per la noia, la va condemnar a no ser creguda pels mortals en els seus vaticinis. De tota manera, no calia ser ecologista sinó només tenir dos dits de seny per rebutjar de pla una bomba de rellotgeria com aquesta.

La radiació és perillosa perquè no es veu, no es nota, no fa soroll, olor o pudor. Actua amb rapidesa o lentitud, depenent de la intensitat, la distància o el temps d'exposició i les seves conseqüències són, a curt o a llarg termini, mortals. La permanència dels residus de les centrals mantenint la seva activitat durant milers d'anys no només és un perill per a la salut pública sinó una hipoteca a molt llarg termini que heretaran les generacions futures. Actualment, aquests residus s'acumulen a les mateixes centrals o s'emmagatzemen en llocs provisionals. Els tècnics no saben què fer amb aquest perill permanent i mentrestant qualsevol desastre natural pot acabar precipitant l'apocalipsi.