Dia que passa, el debat polític es fa més impossible. Subscric la referència que el col·lega Miguel Ángel Aguilar va fer a la tertúlia de l'Hora 25 recordant allò que digué el nostre Estanislau Figueras, president de la Primera República d'Espanya. Adreçant-se al Consell de Ministres, reu?nit en sessió, exclamà: "Senyors, ja no aguanto més. Els seré franc: Estic fins als collons de tots nosaltres!" Josep Pla, que és qui va narrar el fet, afegí amb bon i intel·ligent criteri: "Aquest "nosaltres" demostra fins quin punt Figueras era comprensiu i tolerant". Com és sabut, Figueras va escriure la seva carta de dimissió i, en deixar-la sobre la taula, digué al seu xòfer que el portés a l'estació d'Atocha i va aparèixer l'endemà a esmorzar al París de la França. Doncs bé, un ja comença a estar també fins als mateixos de tots nosaltres.
L'últim cas, la mateixa tertúlia, dijous passat. El participant Carlos Carnicero vomita una empanada mental en tota regla. Després es disculpa per la seva falta d'educació envers el president del Govern i la conductora el fa també disculpar-se de les collonades que ha dit als "indignats". Queda a l'aire la demagògia vessada sobre el president Montilla, a qui acusa de mil coses sense cap fonament i des de l'ignorància. La més inversemblant és que va pagar 7.000 euros per fer-se la foto oficial. El demagog Carnicero (en català carnisser) diu que és una barbaritat i que li hauria pogut fer millor, amb una polaroid, un paisà d'Iznájar al nostre president. El que amaga el tertulià és que el preu inclou: fer la foto, fer còpies per a totes les institucions, seus institucionals, ajuntaments, etc., emmarcar-les i repartir-les; i també amaga que és la mateixa empresa que va fer-li la foto a Pasqual Maragall.
Si la tertúlia de l'Hora 25 també acaba sent ocupada pels demagogs, com tantes altres, serà una pena. Arribat el cas, el senyor Aguilar haurà d'aplicar l'exclamació figuerenca als seus companys de taula.
El debat que s'ha obert al PSC de cara al Con?grés de tardor, si deixa de banda l'ambient demagògic del moment, ha de ser un motiu de reflexió per part de la gent que creu en el progrés, catalans o ciutadans de la resta d'Es?panya. Em permeto dos consells inicials:
En primer lloc, resolguin el tema de les seves relacions amb el PSOE abans del Congrés si no volen el que molts busquen: que el Congrés quedi tapat per aquest tema i el debat polític no transpiri més enllà del Palau de Congressos on se celebri. I, si bé es cert que cal tenir autonomia per discrepar i votar, no és menys cert, o és molt més important, que la relació amb els socialistes de la resta de Espanya no es faci reunint-se en un grup a part, res més insolidari i el millor per allunyar en lloc d'acostar; com també és molt important que l'objectiu no sigui participar de la política entesa com a joc de pistes de les colònies d'estiu per a la mainada, on CiU va posant paranys per veure si els socialistes fiquen la poteta: l'autonomia del socialisme català no ha de servir per votar amb ells propostes que no duen a res, com volien fa uns dies, sinó per posicionar-se en temes de pes, per exemple, per oposar-se a votar la retirada que va fer-se de l'ajut de 400 euros per a les persones que estan a punt de passar del subsidi d'atur a la indigència. L'oposició del socialisme català hauria encetat un debat al qual s'haurien apuntat companys de mols indrets de la resta d'Espanya, i estic convençut que hagués tingut, com a conclusió, la retirada de tal barbaritat.
El segon punt és la convicció que sense un partit socialista europeu que mereixi tal nom, és impossible pensar en cap alternativa progressista a la situació catalana, espanyola i mundial. M'hi referiré un altre dia.
