Agafes algú que sembla bo i quan fa deu anys que hi és es posa a agafar baixes amb excuses i veus que no compleix, i no el pots fer fora perquè la indemnització puja una pasta". Qui deia això a la taula del costat no era un capitalista de caricatura, amb havà, barret de copa i pedrot a l'anell. Era el propietari del bar de menú del dia, on ell i la seva dona treballen dotze hores diàries, amb un parell d'ajudants. La seva queixa és la contrapartida d'una altra conversa escoltada al mateix bar: "L'han fet fora als 45 anys, i ja em diràs qui l'agafarà. Li han donat diners, sí, perquè feia més de vint anys que hi era, però els diners s'acaben, i després què. Li han dit que ha baixat la feina, però quan torni a pujar ja veuràs com no el truquen a ell, sinó a un xaval que treballi per res".

Les lleis laborals espanyoles estan dissenyades perquè els empresaris s'ho pensin dues vegades abans de posar al carrer un treballador de 45 anys, que es convertirà fàcilment en una altra unitat estadística de l'atur estructural. Aquesta protecció hauria de ser ben vista pels assalariats, que constitueixen la gran majoria de la força laboral espanyola. Però també entre ells s'ha obert pas la idea que abaratir l'acomiadament és el miracle antiatur. La nova solidaritat exigeix que desprotegeixi el meu futur pel bé del país, i els sindicats tenen greus problemes quan intenten mobilitzar els seus representats per impedir el canvi de les normes. A sobre, els acusen de defensar els privilegis dels empleats en detriment dels aturats; fins i tot els del 15-M els rebutgen.

Està molt clar quin discurs s'ha imposat en la batalla ideològica. Una victòria en la qual juga un paper rellevant el batalló dels petits empresaris. Són 1,37 milions, i gairebé tots com el propietari del bar del principi: els primers d'arribar i els últims a anar-se'n, sempre parlant amb clients, perquè sense xerrameca no hi ha venda, i divulgant activament la seva visió del tema laboral (i del fiscal!), que és la pròpia d'un ocupador. Amb una gran diferència: al del bar, una indemnització de 42 mesos pot enfonsar-li el negoci, mentre que per a una gran empresa és un apunt comptable.

Però el cert és que el meu proveïdor de menús del dia no dubta a contractar més gent de seguida que la necessita, malgrat tots els pesars, i quan deixa de contractar no és per la rigidesa del marc laboral, sinó perquè ha baixat el volum de clients o el marge brut del menú, que fa tres anys que està amb el preu més congelat que les seves escalopes.