Sembla que Rajoy, en la seva autobiografia, no parla malament de ningú, ni tan sols de si mateix. No en direm res en contra, ja hem dit altres vegades que l'autobiografia és un gènere de ficció que ho suporta tot, fins i tot l'hagiografia. Ara bé, el que el lector busca en la vida dels altres és la seva pròpia vida, que està plena de zones fosques. Les biografies blanques no tenen en compte l'existència del quarto del darrere, el que ve a ser com si un manual d'anatomia no tingués en compte l'estómac. L'aparell digestiu és una llauna, però no hi ha llibre de medicina capaç d'evitar-lo. Aquest és un dels avantatges de la ficció per sobre de la realitat: que parles del que et dóna la gana sense que ningú pugui reprotxar-t'ho. De fet, hi ha molt poques novel·les en les quals s'esmentin els intestins dels seus personatges. Donem per fet que existeixen, sí, però no se'n parla. A alguns lectors els molesta això moltíssim. Recordo el cas d'un tipus molt memoriós, rus per a més senyes, que va deixar de llegir Tolstoi (que és com deixar de llegir a seques) perquè un personatge, en un conte del qual no recordo el títol, es treia el barret en entrar en una casa i no el recollia en sortir. La memòria excessiva té aquestes coses, que li fa a un estar pendent de tot, del que passa i del que no succeeix.
Rajoy ha decidit no parlar del seu estómac, allà ell, nosaltres no som ningú per reprotxar-l'hi excepte en la nostra qualitat de lectors. I diem això perquè estem convençuts que el líder del PP té una biografia molt interessant, és a dir, una biografia a través de la qual podríem llegir la nostra. N'hi ha prou de repassar el seu historial de perdedor, que és el de la majoria de la gent, per fer-se càrrec del que deu haver sofert i dels rancors que deu d'haver alimentat. Com que és un polític en campanya (la seva autobiografia en forma part), ell dirà que no té capacitat per a l'odi. D'acord, en la ficció i en les campanyes tot està permès. Suposem que no té estómac (encara que sembla que li agraden les nècores), i que no fa per tant la digestió (encara que sembla que li agrada la migdiada), però deu disposar, suposem, de capacitat associativa. Aquesta capacitat hauria de fer-li veure la ironia que un perdedor estigui a punt de guanyar en les circumstàncies actuals. Hi ha o no hi ha aquí una història?
