Va obrar santament Picasso quan va sortir de Barcelona i no es va aturar fins a creuar la frontera. Si hagués fet estada a Girona, els guardians de les essències de l'art l'haurien banyat en quitrà i emplomat, a veure si aprenia aquell cony de xarnego a pintar les coses tal com són i no com les imagina ell. De fet, inclús a París va trobar qui confonia art i realitat, com aquella dona benestant que li va encarregar un retrat i en veure'l acabat es va queixar dient que no s'hi assemblava. Picasso, sorneguer, li va respondre: no es preocupi madam, que ja s'hi assemblarà. També fou prudent Dalí en no acostar-se a una Girona que li hauria tirat en cara que un rellotge tou, gamarús, no pot marcar bé l'hora.
Girona no deixarà de ser provinciana ni en mil anys. Ja la fotografia en color va ser considerada una excentricitat en estar convençuts els gironins que la realitat és grisa. I fosca. I humida. I trista. El pintor que hi vulgui ser ben rebut s'ha de limitar a paisatges, bodegons i algun retrat que sembli sortit d'un fotomaton gegant. Guaita, sembla ben bé una foto, és l'elogi que es guarda a Girona només per als artistes grans entre els grans.
Els hereus dels que haurien ridiculitzat Picasso i Dalí sense saber que el ridícul el feien ells, fan al seu torn el ridícul en opinar del que no entenen. La caspa és avui caspa 2.0, però és la mateixa. Va ser objecte d'ira el Niu, abans ho havia sigut qualsevol altra novetat, i avui toca al cartell de fires, l'autor del qual, Joan Mateu, comet doble sacrilegi, a saber: pintar la catedral com si fos una rentadora i una gàbia, quan tot gironí amb dos dits de front sap que no existeixen rentadores d'aquella mida, i pretendre fer passar per cartell de fires un pòster on no s'hi veu una nòria, uns cavallets, un cotó de sucre i un Sant Narcís espantant mosques amb el bàcul.
En lloc de ser tan estrets de mires, disfrutin de les Fires i després d'una nit de gresca i alcohol mirin la catedral. Veuran que Picasso tenia raó i ja sembla una rentadora.
