Els capricis dels mercats s'han convertit en una successió d'actes d'una violència refinada que són executats perquè guanyi la minoria intocable i perquè la majoria s'instal·li en la por. No ens hem tornat uns covards de cop. El més normal del món és patir per si ens arriba, a nosaltres o als nostres, algun mal que ens deixi en una situació precària.

A aquesta dominació perversa que estem sofrint, tota la vida se l'ha anomenat terrorisme. Potser els agents econòmics que hi intervenen no pretenen crear alarma social amb cap finalitat política, però l'efecte que aconsegueixen és el mateix que els activistes clàssics: un desconcert que desencadena, primer, desemparament i temor, i després, pànic i una desconfiança (justificada) en les autoritats.

I com volen que no sentim por en un Estat en què gairebé la meitat dels joves no pot treballar? En un entorn en què la xifra d'aturats de llarga durada és cada vegada més alarmant? On creix el nombre de famílies que se sustenten en un sol sou? Per a milions de catalans i espanyols, la preocupació per l'economia ja no té a veure amb l'estatus, sinó amb la supervivència.