Atots els països del món amb ciutats candidates a acollir els Jocs Olímpics o altes competicions esportives n'apareixen partidaris i detractors. Menys a Espanya (Catalunya inclosa). Aquí tothom hi ha d'estar d'acord. No em vull ni imaginar com pagaríem els Jocs Olímpics de Madrid 2012 si un membre grec -quina gran paradoxa, amb la perspectiva d'avui, que fos un grec- no s'hagués equivocat en la penúltima votació abans de sortir elegida Londres. No hi ha Jocs Olímpics, campionats del món, d'Europa o de comunitats de veïns en què no aparegui una ciutat espanyola aspirant a organitzar-los. Un estudi econòmic sempre dirà que l'impacte econòmic per a la zona serà brutal i que es crearan milers de llocs de treball, tot molt teòric i difícilment demostrable. La setmana passada vam saber que Tarragona acollirà els Jocs del Mediterrani del 2017, una competició menor, d'escàs interès i sense repercussió mediàtica. La notícia ha generat una eufòria col·lectiva, sobretot per part dels dirigents polítics. No he sentit ni una veu discrepant o crítica. Però, com es preguntava Josep Pla quan va veure la il·luminació de Nova York, qui ho pagarà? Es calcula que la inversió serà d'uns 200 milions d'euros. Seguirem retallant de Sanitat per passar de la indústria del totxo a la indústria de les competicions esportives?
