Fa uns dies, en el debat a TV3 dels caps de llista per Barcelona dels partits amb representació parlamentària, vam tenir una sensació de dejà vu auditiva. La veu de Jordi Fernández Díaz ens recordava la d'Aleix Vidal Quadras. Era la disfonia (que no afonia, que significaria no tenir gens de veu, com molt bé ens recordava el programa Òpera en texans, conduït tan originalment per Ramon Gener) causada probablement per un excés de feina de les cordes vocals. O, com segurament dirien els cantants i logopedes, per una mala utilització de l'aparell fonador. M'imagino que aquesta és també la causa de la disfonia que pateix des de fa un parell de dies Josep Antoni Duran i Lleida. Això és el que m'ha fet pensar en el ritme que porten els candidats durant aquests quinze dies de campanya electoral. El llindar d'incombustibilitat de molts d'ells deu ser molt alt. Sort, per la seva salut, que és un període que té inici i fi ben marcats. Diverses vegades me'ls he imaginat extenuats el dia de reflexió.
Durant la campanya, l'estrès els manté amb un nivell hormonal suficient per aguantar molta excitació i poques hores de son. Un cop acabada, estic convençuda que el seu cos, des de les neurones fins als fibroblasts més indiferenciats, deu agrair la baixada de ritme. És així com, talment fos una d'aquestes cèl·lules, em pregunto si val la pena tanta estripada de gas a fons. De fet, en aquesta campanya més que en qualsevol altra, s'està plantejant que les formes dels debats, mítings i altres actes estan ancorats en d'altres èpoques i que potser no estan mobilitzant vots que és, justament, la raó principal de la campanya electoral i, malauradament, també la causa de la disfonia dels candidats.
