Encara que ningú no sap quan conclourà la crisi queda clar que, quan finalitzi, algunes "veritats evidents" a Espanya (vigents fins el 2007) deixaran de ser-ho.
En primer lloc, la de "el deute és bonic". Durant l'última fase expansiva, es va fer creure a la gent que podia obtenir el que volgués, encara que els salaris reals a penes augmentessin per a la gran majoria. Com va ser possible el miracle? Amb la millora de la capacitat d'endeutament, gràcies a tipus d'interès baixos. Si Espanya segueix a l'euro, caldrà tornar allò prestat via austeritat, més impostos... i salaris baixos (com es desprèn de la recomanació del BCE d'instaurar minijobs o feines a 400 euros, tal com es van implantar a Alemanya el 2003).
"Els pisos mai baixen". En línia amb l'anterior i donat el tancament de l'aixeta creditícia als nostres bancs (cada vegada menors, més grans, endeutats... i amb molts immobles als seus balanços), no és probable una reactivació immobiliària, la baixada de preus de la qual no ha aconseguit una correcció suficient (en vista de la caiguda en altres països, com EUA o Irlanda). Encara que hi haurà pressions financeres i immobiliàries per ressuscitar la bombolla, no sembla que frau Merkel permeti a Rajoy seguir pel camí dels anys 90.
"L'Estat del Benestar és una conquesta irrenunciable". Amb ingressos a la baixa i descens de la despesa pública, la impossibilitat d'aplicar la Llei de Dependència (pensada per a una època de bonança) o les retallades en la sanitat catalana són indicis de la tornada enrere que experimentarà Espanya, fins al punt que per evitar i /o consolidar un rescat econòmic, s'eliminaria l'últim tabú: la baixada de la quantia de les pensions. Com va assenyalar The Economist en el seu moment, per a Espanya la festa s'ha acabat.
