Es diu que estem patint la crisi econòmica més gran de la història, conseqüència de la crisi del sistema financer. Aquest sistema, però, no té crisi, tot el contrari, car les persones que controlen l'esmentat sistema han assolit índexs de riquesa i poder inimaginables només uns anys enrere. Som la resta d'humans els que realment estem patint la conseqüència d'un capitalisme cada cop més deshumanitzat, ferotge i insaciable; un capitalisme que ha aconseguit instaurar una societat que va més enllà del neoliberalisme clàssic, aquell que comportava el protagonisme econòmic de l'Estat. Avui els estats estan sent engolits per les depredadores estructures del poder financer (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i les grans entitats bancàries d'arreu), les quals marquen els "tempos" i els objectius que desitgen obtenir, sense importar-los gens les terrorífiques conseqüències que provoquen entre els menys afavorits: la classe obrera i la classe mitjana; ni sense importar-los que cada dia que passa s'incrementa considerablement el nombre de persones, especialment infants i ancians, que moren de fam en aquest nostre món esclavitzat pel despòtic capitalisme imperant. La resultant és que els rics són cada cop més rics i els pobres s'esfondren en la misèria.

Podríem dir que, deixant de banda el greu patiment dels més pobres, l'altra conseqüència d'aquesta anomenada crisi econòmica és la crisi política i la crisi democràtica més gran de tots els temps. Els polítics haurien de ser servidors de la ciutadania i, a més, vetllar per la bona salut de la democràcia. Malauradament, però, no només no fan ni una cosa ni l'altra, sinó que s'han convertit en simples acòlits del lobbys dels grans industrials i aspirants a convertir-se en membres actius de la complexa maquinària financera mundial; cosa que estem vivint i patint en el nostre dia a dia. Ni el govern de l'Estat, ni l'actual de la Generalitat han aplicat les polítiques més adients per evitar les retallades ni els increments de taxes i d'impostos indirectes que perjudiquen els que menys recursos tenen. Només que el govern Zapatero hagués estat implacable amb la recaptació dels impostos procedents de les rendes de capital, com ho fou amb els procedents de les del treball, la situació econòmica del país, seria tota una altra. El mateix podríem dir del govern Mas, que ha condonat de l'impost de successions el tram de les grans herències i no té la valentia (tampoc "la il·lusió") d'insubordinar-se fiscalment amb l'Estat, fins que el govern central pagui, com a mínim, els 759M? que deu a la Generalitat de l'Addicional tercera que preveu l'Estatut. Per aplicar, però, aquestes mesures, s'ha de tenir la ferma convicció política de no voler perjudicar els més pobres, cosa que no observem, però també, la indestructible voluntat de no claudicar davant del Govern espanyol.

Per tal que la ciutadania pugui seguir tenint esperances i superar aquesta actual situació, caldrà promoure, sempre per mitjans pacífiques, un canvi radical en el sòlid sistema neoliberal. També caldrà donar suport decidit als grups d'indignats del 15M, als sindicats i a tota la societat civil, amb l'objectiu que, a semblança de la primavera àrab, els occidentals siguem capaços d'enderrocar el depredador poder capitalista, tot el sistema financer i el poder polític que s'ha doblegat a les exigències de l'insaciable desig dels poderosos que amb el seu desenfrenat afany de més riquesa, provoquen que la misèria i la pobresa sigui cada cop més elevada en el nostre món. Si no volem que aquest mesquí afany de més diners d'un quants empobreixi cada cop més a la resta d'homes i dones (segons les darreres dades, el diferencial entre els més rics i els més pobres s'ha triplicat només d'ençà a la Segona Guerra Mundial), haurem de pensar a mobilitzar-nos amb contundència i promptitud.