Fa pocs dies, parlava de la crisi amb un amic que pateix diabetis 2 i cada dia es fa un control de sang per adaptar la seva qualitat de vida al resultat que li marca la tira de reactiu. Doncs bé, resulta que ja no li donaran més tires perquè no s'injecta insulina i perquè, per l'antidiabètic que pren, algú ha considerat que no pot patir una hipoglucèmia. El meu amic, que ha fet dues lipotímies per sengles hipoglucèmies, pensa que el pitjor enemic de la medicina pública és un buròcrata, sobretot si és llicenciat en medicina. Que no és el mateix que ser metge.
El dia 1 d'aquest mes, aquest amic va notar unes molèsties. Va trucar a l'ambulatori -de gestió privada i amb un telèfon 902- per demanar hora per al metge de capçalera, que és el qui para el primer cop d'una malaltia. La hi van donar pel dia 23. Va protestar en va: "Jo no hi puc fer res, hi ha menys metges. Vagi a urgències si està tan malalt", li va dir la noia que l'atenia. Atès que una amiga comuna és metge, li va fer una consulta privada. Està a l'aguait i sembla que la cosa no va a més, però el meu amic, emprenyat, diu ara que si una medicina pública té com a objectiu guanyar diners -o estalviar-ne, que és el mateix-, no és medicina pública. I afirma, com tanta gent, que per sortir de la crisi tant és estalviar com ingressar més, però amb la salut no s'hi juga. I que, si en lloc que paguin sempre els mateixos, es deixés d'afavorir els que més tenen -i que gairebé mai no retornen el que se'ls dóna- no caldrien retallades. Sobretot, si es perseguís de veritat el frau fiscal; que tots ens coneixem. I afegeix, molt convençut, que, tallat i retallat, des d'ara ja sap a qui no ha de votar.
