La Biblioteca del Congrés dels EUA ha anunciat una llista de 25 pel·lícules que a partir d'ara seran considerades tresors nacionals per la seva influència a la cultura del seu país. Noble objectiu: qualsevol llista que reconegui implícitament la importància del cinema en la crònica històrica és sempre una bona notícia, i més tenint en compte que hi ha la tendència a menystenir-lo davant d'altres arts per la seva condició mobilitzadora de masses. Totes les llistes pequen d'un excés de zel i confonen transversalitat amb excentricitat. A veure, que a la citada llista hi hagi Días sin huella de Billy Wilder i El Chico de Chaplin és d'una lògica esclafant, entre d'altres coses perquè reflecteixen les transformacions socials del seu moment. Però més marcià resulta que també hi figurin Forrest Gump, El silenci dels anyells i, atenció, El Mariachi. La primera sorprèn perquè, si bé és una bona pel·lícula, sovint víctima d'un equivocada etiqueta ideològica, no deixa de ser un simulacre de realitat, és a dir, una visió d'Amèrica basada en la recreació sistemàtica de les seves icones. No és un film en el sentit estricte de la paraula, sinó una auca, hàbil però una auca, que difícilment influirà mai en d'altres manifestacions culturals. La segona, un excel·lent thriller, més del mateix: és cert que va obrir la veda de la sofisticació d'una figura (la del psicòpata) que sembla exclusiva de la sèrie B, i també és veritat que una cinta fonamental del seu gènere, però no serveix com a mirall d'una època, sinó que es limita a ser-ne una conseqüència més o menys il·lustre. I pel que fa a El Mariachi, resulta el cas més escandalós, perquè tota la seva solvència es basa exclusivament en el seu caràcter auster i involuntàriament caspós. Ens agradaria igual si no estigués rodada entre amics i amb menys de 6.000 euros? En definitiva, ser tresor nacional nord-americà no costa gaire. I, pitjor encara, pots formar part de la mateixa llista de Ford, Chaplin o Wilder sense despentinar-te. Per sortir corrents.
