la setmana passada explicava com les economies occidentals s'estan escolant a través de les connexions de l'economia globalitzada. Deia que les canonades de les connexions no tenen les mínimes vàlvules de regulació per fer el sistema sostenible. Així, la pressió (el PIB per càpita) va disminuint perquè el cabal de les economies (la taxa de creixement) s'alenteix per culpa de les pèrdues dels dèficits dels comptes corrents. Avui farem el mateix símil amb el problema econòmic entre Catalunya i Espanya. Aquí l'esquema és més complex i l'hem posat en el dibuix que acompanya l'article. Espanya té un dipòsit gran amb un PIB de 1.060.000 milions d'euros. Dintre aquest dipòsit hi ha el de Catalunya, amb 209.700 milions de PIB i el d'Extremadura amb 17.300 milions. També hi ha els de les altres autonomies espanyoles, però les hem obviat per simplificar. El dipòsit de Catalunya té un nivell més alt doncs el seu PIB per càpita és superior al d'Espanya. Per contra el nivell del dipòsit d'Extremadura és més baix que el d'Espanya per la raó contrària. El fenomen de vasos comunicants fa que el dipòsit de Catalunya es vessi dins el dipòsit d'Espanya i que el dipòsit d'Extremadura s'empleni a través del dipòsit d'Espanya. Això passa, tal i com vam dir en l'altre article de vasos comunicants, perquè els mecanismes de regulació no funcionen o no hi són.
Segons Idescat, Catalunya va tenir el 2010 un dèficit del compte corrent amb l'exterior d'Espanya de -2.167 milions d'euros, un 1% del PIB, prop de l'equilibri necessari per començar a créixer. Però resulta que amb la resta d'Espanya el balanç és positiu amb 12.162 milions d'euros. Sumant els dos balanços Catalunya té un superàvit fora de les seves fronteres de 9.995 milions, un 4,77% del PIB, xifra similar a la d'Alemanya. Vet aquí, però, que els resultats es troben molt lluny dels alemanys, i això passa perquè aquest superàvit del conjunt de vendes és inferior a la fuita fiscal del sistema català. El dèficit fiscal català, la diferència entre els impostos que paguem a Espanya i els servies i les inversions que rebem, és d'un 8%, uns 17.000 milions d'euros, just la xifra del PIB d'Extremadura.
El debat del dèficit fiscal fa anys que es va fent, tants com anys fa que l'estat espanyol es fa el sord. Però la crisi està canviant la situació cap a un punt de no retorn. Ja sabeu que a Espanya es diu que això és just perquè Catalunya té superàvit comercial amb Espanya. Ara les xifres són espectaculars, el superàvit comercial i de serveis és de 12.000 milions i el dèficit de 17.000, increïble! Les màquines, els productes i serveis que els venem no arriben a cobrir la fiscalitat que no torna. Algun economista va arribar a dir que d'aquest superàvit Espanya tenia dret (el seu dret, no el nostre) a quedar-se'n el valor de la càrrega mitja impositiva, un 33,8%. És com si Alemanya ens hagués de pagar aquest percentatge per tots els productes que ens venen, al·lucinant. Doncs bé el 33,8% de 12.000 milions són 4.110 milions que hem de comparar amb la fuita del sistema de 17.000 milions.
L'altre argument que s'ha anat dient en els últims anys és que Catalunya necessita Espanya perquè requereix aquest mercat per funcionar. Això és el que està canviant radicalment en els últims anys. Si en els anys 1995-2000 les vendes a Espanya eren el 59% i les que es feien a la resta del món del 41%, en aquests moments les vendes a Espanya són el 48% del total i les de la resta del món el 52%. Durant els anys 2009 i 2010 les xifres es van igualar i ara es decanten a gran velocitat cap a fora d'Espanya. Però és que tothom sap que no s'ha de vendre si no es cobra. Vendre per valor de 12.000 milions i no cobrar per valor de 17.000 milions, no és que sigui insensat, és que arriba a ser kafkià, cap empresa ho faria so pena de tancar.
Amb el sistema econòmic equilibrat, amb el dipòsit sense pèrdues ni fuites, Catalunya estaria a nivell d'Alemanya, molt lluny d'Itàlia, Portugal, Espanya i França. Fins i tot essent la regió més solidària d'Europa com l'alemanya Rheinland-Pfalz, contribuint en solidaritat al sistema espanyol amb el 2,92% del PIB, uns 6.124 milions, estaríem en el grup de països sanejats d'Europa, a l'elit econòmica. Però no, la bomba que ha de retornar els impostos catalans que han vessat en el dipòsit espanyol està permanentment aturada, fins i tot quan una mísera negociació de l'Estatut n'havia desbloquejat un rajolinet.
El dany que s'està causant al teixit econòmic és de tal magnitud que afecta el benestar de tota població catalana i posa de manifest que en altres indrets d'Espanya es viu amb més prestacions i folgança sense tan treball. L'esforç fiscal a Catalunya deu ser el més alt del món i per això no podrà tolerar les retallades del benestar. A finals d'any la injustícia pot esdevenir inaguantable, el temps que la gent i els treballadors s'adonin que ens estan prenent el pèl, que ens expolien i (va per vostè senyora presidenta del Parlament) ens roben, arriba a la fi.
Senyor president Mas, vagi preparant el número de compte on els catalans haurem de pagar els nostres impostos perquè això té pinta que arribarà abans que vostè en pugui parlar amb el govern espanyol, concentrat en aspectes allunyats als nostres. No podem pretendre que ens expulsin, com insinua el conseller Mas-Colell, perquè això no els interessa. Hem de marxar.
