Fa un mes que estàvem finalitzant les festes de Nadal. En aquella ocasió ens havien arribat nombroses felicitacions. Unes de simplement protocol·làries. Altres de més valuoses pel seu caràcter artístic. Altres de valuoses en l'aspecte sentimental. Totes foren acollides amb satisfacció. I no es pot negar que aquest intercanvi de bons desitjos de felicitat en una festa tan entranyable i en l'inici d'un nou any ajuden a sentir-se acompanyat i a oblidar-nos en certa manera dels molts problemes que afecten el món en general, al nostre país en particular i a cada casa i cada persona. Durant uns dies aquells missatges de felicitat ornaren la nostra taula de treball, la calaixera de l'estudi, la consola del rebedor, el bufet del menjador. Passaren les festes. Tot torna a la normalitat. Aquelles missives han estat retirades. Unes seran ben conservades pel seu valor sentimental. Altres per tractar-se de veritables obres d'art i ser dignes de formar part d'un elenc de col·leccionista. Moltes hauran anat a parar a la paperera. Però en general gairebé totes, en acabar les festes, han perdut la seva actualitat. Entre les que vaig rebre n'hi ha una que manté el seu interès, per molt que les festes nadalenques siguin ja un record pretèrit. Es tracta de la que prové de la Fundació Oncolliga. La felicitació nadalenca d'aquesta benemèrita entitat venia acompanyada del Resum de la Memòria social del 2011. Una lectura atenta d'aquesta recapitulació de les activitats desenvolupades ens permet conèixer una mica el que persones amb un esperit d'ajuda, amb una disponibilitat exemplar, estan fent a favor dels que han estat afectats per aquesta terrible malaltia, el sol nom de la qual infonia terror.
Els avenços de la Medicina i de la Cirurgia, però també de l'acompanyament i de l'ajut moral i l'aportació de mitjans han suavitzat molt el que representava aquesta malura per aquells que havien rebut el seu diagnòstic com una sentència irreversible. Naturalment que continua sent una malaltia que cal combatre; que s'ha de tractar seriosament; però ha deixat de ser quelcom incurable. Ara es pronuncia la paraula càncer com la d'una malaltia que necessita un tractament, que s'ha d'enfrontar seriosament; però que no és invencible. Que té uns percentatges de superació com els de moltes altres malalties que no espanten el malalt i el seu entorn, perquè es té la confiança i la seguretat que no són irreversibles. Antigament s'evitava dir-ne el nom. I es parlava d'un mal dolent o d'un mal lleig. Com si hi hagués algun mal que fos bo o que fos maco. Tots els mals són quelcom negatiu i no desitjable. Però aquest era superlativament temible. Fins i tot s'evitava assenyalar en el propi cos la zona en què es manifestava la localització del càncer en una altra persona. Si es volia dir que algú tenia un càncer al coll, o a la cara i per fer-ho més gràfic i entenedor es tocava la part indicada del propi cos, hi havia el perill de contraure la malaltia. Naturalment que era una evident superstició. Però reflectia el concepte terrible que es tenia d'aquesta xacra.
Naturalment que l'actuació indispensable és la del metge i del cirurgià. Però la persona necessita quelcom més. No n'hi ha prou amb extirpar el mal. Si bé això és primordial i imprescindible, hi ha una segona part que té també importància. Un home amb la ciència i l'experiència com el Dr. Broggi ha deixat dit i escrit que abans el metge curava menys, però consolava més; mentre que ara cura més, però consola menys. No és que el metge actual sigui menys humà que els antics; però està sotmès a un altre ritme de treball que no li permet entretenir-se com voldria amb cada malalt, i és així com s'obre un altre camp d'actuació a càrrec de serveis de voluntariat i d'ajut, com ho és el de la Fundació Oncolliga. La malaltia es cura o es deté el seu procés. Però el pacient pot quedar condicionat, físicament o mentalment. En la Memòria que comentem hi consten les variades actuacions , serveis i programes de prevenció. Llars de residència de familiars mentre el pacient està ingressat. Servei de neteja a la llar. Drenatge limfàtic. Voluntariat hospitalari. Escola d'aprenentatge de la parla. Cursos de voluntariat. Tallers de suport. Servei de fisioteràpia a domicili. Atenció psicològica. Préstec de material tècnic. Programes de prevenció.
Són molts els malalts que han d'ingressar en un hospital o una clínica que no es troba en la seva població de residència. Per aquest casos és un problema la possibilitat dels familiars d'acompanyar el malalt. No tothom té l'oportunitat d'allotjament. O el pacient ja operat, però que ha de sotmetre's a un tractament continuat que no requereix hospitalització , però si desplaçar-se per cada sessió de teràpia, o instal·lar-se en la població on radica l'hospital. En molts casos la recuperació fa necessari l'ús de material tècnic que resultaria molt car de compra i que només es necessita per una temporada. Això ho resol el préstec d'aquest material, valuós i imprescindible. Un càncer de laringe afecta la facilitat o fins i tot la possibilitat de parlar. Però hi ha el servei d'aprenentatge per anar recuperant la veu, si no del tot sí en una proporció acceptable. Els serveis de fisioteràpia són bàsics per anar recuperant la normalitat després de molts tipus d'intervenció. L'atenció psicològica pot canviar radicalment la situació d'un malalt. La sola presència de la malaltia afecta la mentalitat d'una persona, de tal manera que es pot trobar amb cabòries i embolics mentals que acabin sent més greus que la malura física, fins i tot quan aquesta ja pot haver estat superada. Una mà estesa, unes paraules d'ànim, uns moments de companyia poden resoldre molts problemes psíquics. I si atenem els programes de prevenció es poden aconseguir resultats sorprenents. Si és important diagnosticar a temps, aplicar la teràpia adequada i quan la malaltia ha estat superada tenir cura de les seqüeles que pot haver deixat, potser encara més ho sigui posar tots els mitjans per prevenir que el mal es produeixi. Si s'hagués evitat adquirir l'hàbit de fumar, quants càncers de pulmó s'haurien pogut evitar!. El programa de prevenció de consum de tabac , especialment entre els adolescents que encara són a temps a no contraure l'hàbit, és indubtablement d'una transcendència extraordinària. Com també el de controlar la dieta adequada insistint en el consum de fruites i verdures.
En aquests temps difícils que estem vivint, ens aclapara el coneixement de moltes desgràcies, de molts comportaments poc exemplars. Però ens ha de confortar l'actuació de persones i entitats que amb despreniment, sacrifici, treball incondicional es posen al servei de la societat i especialment de les persones que més necessiten un ajut, un acolliment, un sentir-se acompanyats materialment i moralment.
