Involucionem a la velocitat de la llum. Núvols foscos i boteruts cobreixen l'horitzó laboral mentre els drets dels treballadors s'evaporen. El dret a fer vaga se'ns qüestiona. Parlen de treure l'atur als qui rebutgin ofertes laborals. I de costejar plans hidrològics i traçats ferroviaris inútils, amb els diners que retallarem de les subvencions a Òmnium.
La majoria absoluta de la dreta espanyola ens retorna estampes en blanc i negre, d'uns temps que crèiem periclitats. El nou No-Do ens mostra un remolí fanàtic de porres, pilotes de goma i gasos tòxics dirigit als estudiants que es manifesten i els periodistes que informen dels fets. Revivim la transició cap a la dictadura de la incertesa.
Si els nois de 12 a 17 anys són l'enemic, ja podem plegar veles. Sobretot si per argumentar aquest devessall de violència ens venen que hi havia antisistemes infiltrats a les manifestacions. L'excusa em recorda la de la famosa cantarella de les armes de destrucció massiva, amb què es van justificar intervencions militars injustificables.
El ministre Jorge Fernández Díaz, que ja s'adona que l'han vessada, ha promès investigar si hi hagut excessos en aquestes càrregues policials. Ho té molt fàcil. Només ha de repassar les fotos i els vídeos d'aquest festival de bastonades i contusions, i conclourà que són més propis d'una república bananera que d'una democràcia parlamentària.
Fernández Díaz, en to conciliador, ha assegurat que després de la tempesta ve la calma. Doncs a mi no em reconforta. Tinc la sensació que la tempesta només acaba de començar.
