Calladament i gairebé sense cridar l'atenció, el primer ministre italià Mario Monti reduirà en un terç la mida de l'Exèrcit, a més d'imposar tributs a l'Església, als partits, als sindicats i fins i tot a les organitzacions de caritat no governamentals. Al costat d'aquest Súper Mario, l'espanyol Mariano Rajoy sembla un timidíssim reformista.

Carregar (també) la crisi sobre l'esquena de l'Exèrcit i l'Església és proesa que potser sorprengui en aquesta Espanya famosament regida fins no fa gaire per capellans i militars; però no és aquesta l'única gesta de Monti. L'obligació de retratar-se davant del Fisc que ha imposat als eclesiàstics té també el seu mèrit quan la decideix el cap del Govern d'un país que va inventar la democràcia cristiana i alberga en el seu territori el Vaticà.

Aquesta agressió als poders fàctics representats per la milícia, el clero i els sindicalistes li hauria costat el càrrec a qualsevol en unes altres circumstàncies, però Monti pot amb tot. Ja ho havia demostrat en rebaixar els sous i les pensions dels treballadors sense que els seus representants alcessin la veu més enllà del murmuri. Tampoc els taxistes, els notaris i altres gremis de molt pedigrí en la República trasalpina es van llençar al carrer quan l'implacable Monti els va tallar en un tris-tras de tisora els privilegis de què gaudien des de temps inveterat.

A falta d'una altra explicació, tot suggereix que el primer ministre italià gaudeix d'una dispensa particular al país de les butlles papals. Monti no va ser elegit pel poble, sinó per instàncies superiors com l'FMI, la Unió Europea i el Banc Central del continent per solucionar la trencadissa que havia causat el seu predecessor Berlusconi. És, per dir-ho així, un líder emanat de les altures: detall que potser el faci levitar fins a donar-li una aparença vagament ultraterrena a ulls del poble.

Amb l'alleujament que li proporciona el fet de no estar sotmès al mandat de cap elector, Monti pot permetre's llicències tan provocadores com la d'aconsellar els joves que renunciïn a l'esperança d'un treball fix. L'ocupació estable condueix, segons la seva opinió, a la "monotonia", de tal manera que el"bonic" és més aviat "canviar i acceptar els desafiaments" de l'inestable món laboral. Modestament, això sí, Monti desdenya aquests avantatges i no troba cap contradicció entre les seves recomanacions i el càrrec de senador vitalici que li assegura un sou fins el dia de l'enterrament.

Ni tan sols aquesta incoherència entre el que diu i el que fa -tan pròpia dels polítics- ha estat suficient per restar autoritat al tecnòcrata que governa Itàlia sense vots, però amb mà de ferro. Decidit a aplicar els gaudis de la disciplina anglesa als italians, Monti els castiga amb rebaixes de sou, de pressupost, de tancs i d'exempcions fiscals que no estalvien privacions ni fins i tot als més severs estaments del país. Misteriosament, les víctimes d'aquest Súper Mario -molt més contundent que el dels videojocs- accepten els cops de fuet amb resignació i potser amb un cert delit. Si no un altre, Monti ha obrat almenys el miracle d'obrir en canal Itàlia sense que se senti cap gemec en un poble de tradició tan gemegaire i gesticulador com aquest.

No és probable que Mariano Rajoy aconsegueixi aquí el grau de mestria del seu col·lega italià: i no perquè li falti la "finezza" que Andreotti trobava a faltar en la política espanyola. Ben al contrari, Rajoy és un governant de maneres lleument florentines. Passa que, a diferència de Monti, el president espanyol ha de respondre de les seves tisorades davant dels votants; i això sempre imposa. Per fortuna per als eventuals damnificats, la idea d'un Súper Mariano que vingui a gravar amb tributs al clero -com va fer l'impiu Monti- és encara una hipòtesi més aviat remota. De Súper Mario, de moment, només n'hi ha un.