Hi ha molts dies de l'any dedicats a una activitat o a un col·lectiu. Tots tenen més o menys la seva justificació. Però potser aquest que està dedicat a la dona que treballa sigui un dels que té més raó de ser. El treball de les persones del sexe femení tradicionalment no ha tingut gairebé mai la consideració que mereixerien. En els darrers temps s'ha experimentat una sensible millora; però encara hi ha detalls que haurien de perfeccionar-se. En principi semblava que la condició de treballadora només afectava les operàries de les grans indústries. Aquell nombrós grup de treballadores que en unes hores determinades vèiem sortir de les fàbriques, després d'haver acomplert una intensa jornada d'una activitat generalment monòtona, pesada, poc gratificant i escassament gratificada. Però sempre hi ha hagut moltes més dones que sense anar a la fàbrica, s'han passat el dia realitzant feines dures i poc satisfactòries. Tanmateix, les treballadores de fàbrica després de la jornada laboral que en els millors temps ha estat de vuit hores, i en pitjors situacions podia ser de dotze o de catorze, arribant a casa havien de fer un altre jornal en la neteja de la llar, a la cuina, en el rentat de la roba, en planxar i cosir...
A la nostra ciutat, el carrer Nou i el seu entorn eren com el que ara anomenem un polígon industrial, amb el funcionament de diverses indústries, entre les quals excel·lia per la seva grandària i pel nombre de persones que hi treballaven la Gròber, que per als gironins no era només una fàbrica, sinó més concretament la fàbrica, ja que allà tenien el seu lloc de treball més de mil persones, amb una gran majoria de dones. Quan Girona era una ciutat d'uns 15.000 habitants, que més de mil tinguessin la seva ocupació en una mateixa empresa era molt significatiu. La fàbrica funcionava les vint-i-quatre hores de cada dia, en els millors temps, en tres torns de vuit hores cadascun. A la sortida, el carrer que ara porta el nom del fundador d'aquella empresa i abans del 1951 s'anomenava carrer de la Indústria, anava ple de gom a gom, d'una massa humana principalment femenina. Dones de totes les edats que anaven apressades per fer la compra.Quan a primeres hores del matí sortien les del torn de nit, el mercat de la Rambla ja estava disponible, i moltes botigues ja eren obertes.
Al mercat de la Rambla hi havia molt pocs venedors, la majoria eren venedores. Aquelles dones que es passaven el matí dretes rere la parada, o assegudes en un incòmode banc de l'anomenat rest de les pageses, no es consideraven com la dona que treballa; però a més de passar llargues hores despatxant els seus productes i suportant el regateig i la impertinència d'algunes compradores, passant fred o calor, o aguantant la pluja sota un trist paraigua, quan iniciaven la seva activitat mercantil es pot dir que ja havien fet un altre jornal. Les verdulaires prèviament havien treballat a l'hort, condicionat les mercaderies en els coves, ajudat el marit a carregar el carro, i s'havien traslladat des de Salt, Santa Eugènia, Sant Daniel, Palau i potser fins i tot de Fornells o Aiguaviva. Viatjant no pas en una més o menys còmoda i ràpida furgoneta, sinó en un carro o una tartana. Fora de les hores de mercat, la feina a la masia no s'acabava mai. Per aquells treballs no hi havia ni horaris ni dies de festa.
No era pas gaire plaent la situació de les minyones del servei domèstic. Noies que acabaven de sortir de la infantesa deixaven la casa i el poble on havien nascut, es desprenien de la família i de les amistats per anar a servir en una casa per a elles nova i forastera on tant podien ser tractades com una més de la família, o com una "raspa" o una "fregaret", com despectivament alguns les denominaven. Les minyones no tenien horari. Començaven a treballar a primera hora del matí i no paraven fins a l'hora de ficar-se al llit. Si tenien sort, podien gaudir d'unes hores de la tarda per anar a aprendre de cosir. La seva festa setmanal començava a mitja tarda del diu?menge, quan la cuina ja estava neta i el menjador posat en ordre. I acabava a l'hora de preparar el sopar.
No era pas més còmode el treball de les dones que es dedicaven a fregar escales, botigues o magatzems. Agenollades sobre el dur paviment, accionant amb força el fregador, i respirant la repugnant i insana aroma del lleixiu, o pitjor encara, del salfumant.
Quan amb els canvis i transformacions socials es deixà de trobar ningú que ?vol?gués fer de minyona, aparegueren les dones de fer feines. La sola denominació ja indica a què estaven dedicades. N'hi havia que a primera hora del matí baixaven de Monjuïc, de Les Pedreres, o venien de la riba del Ter, per anar a fer hores a la casa que les havia contractat. Ja havien deixat arreglada la seva barraca i havien deixat les criatures vestides i desdejunades, a punt per anar al col·legi. Quan havien transcorregut les hores convingudes, neta, i endreçada aquella casa que elles haurien sospirat per tenir i que les circumstàncies els negaven, emprenien el camí de retorn a la barriada. Però ara de pujada, i normalment carregades amb els queviures que havien pogut comprar o amb una garrafa d'aigua. I si havien trobat una altra casa on treballar la tarda, tornaven a refer el camí d'anada i tornada i pencar unes hores més.
Sofertes treballadores eren també les bugaderes. Tota la feina que realitzen ara les màquines s'havia de fer a mà. No sempre en un ambient casolà. Sovint en un safareig públic o, pitjor encara, a l'areny de l'Onyar. Suportant la fred de l'hivern i la calor de l'estiu. Quan es rentava la roba fora de casa era qüestió de transportar-la. Com també havien de portar el sabó, la picadora i la rentadora de fusta. Jo havia conegut una bona dona, que ja no era pas massa jove, i encara rentava la roba de diverses famílies. Ella vivia al carrer del Carme, davant de la palanca de la Font del Rei. La seva clientela estava al centre de la ciutat. Setmanalment, en dies successius, anava a la casa ja prevista a recollir el farcell de roba bruta. Aproximadament un quilòmetre d'anada i un de tornada, i aquest amb el feixuc paquet. Rentava la roba al riu, i allà mateix l'estenia, i un cop seca i a punt de planxa, refeia el farcell i a retornar l'encàrrec i cobrar la petita quantitat convinguda, que no era pas esplèndida.
I encara podríem recordar aquelles dones que sense moure's de casa treballaven des de bon matí fins a altes hores de la nit a preu fet, com eren les modistes, les pantaloneres, les armilleres. Hores i hores de cap a la feina, sense amb prou feines aixecar la vista, moltes vegades amb una lluminositat escassa.
Ara es pot dir que totes, o gairebé totes, les dones treballen, i moltes fora de casa i a casa, però en unes condicions molt diferents a quan es va establir el dia dedicat a la dona que treballa.
