Fa catorze anys -era l'any 1998-, l'ordre d'arrest contra el general Augusto Pinochet dictada pel jutge Baltasar Garzón en ocasió del viatge a Londres de l'exdictador de Xile per motius de salut, féu néixer al cor de molts homes i dones l'esperança de veure que un dictador podia ésser jutjat des de la legalitat de les lleis internacionals. El jutge l'acusava, i això també era insòlit, del delicte de genocidi per la tortura i eliminació sistemàtiques dels opositors polítics, pel terror que instaurà i per la seva responsabilitat en l'operació Cóndor: la planificació i la persecució, la vigilància i la desaparició de tots els que eren considerats subversius per part dels règims dictatorials d'una sèrie de països d'Amèrica Llatina. Succeí durant els anys setanta i vuitanta del segle passat.

Fou un acte de valentia que ens féu pensar en un dels dèficits més punyents de la nostra democràcia i, alhora, en una espècie de pecat original, ni que fos un estigma que ha marcat l'origen del sistema polític configurat durant els anys de la transició: els crims del règim del general Franco, l'extermini de milers i milers de persones no addictes o simplement suspectes, mai no han estat aclarits. No sabem -encara que la gent bé ho sap en secret-, qui van ser els responsables de tanta mortaldat als barris ciutadans, als pobles... Qui va fer les llistes. De què van venjar-se, alguns. I, passats tants d'anys, molts no saben on són els ossos dels seus familiars, perduts en fosses obertes al cantó d'un cementiri, en un tros de garriga. En ocasions cavades pels propis condemnats, obligats a obrir la terra amb una aixada i una pala, abans de rebre'ls. On són els grans cementiris sota la lluna? El jutge Baltasar Garzón havia escoltat la veu dels vençuts. Li ho han fet pagar car. Són unes veus que vénen de lluny i que han hagut de callar sempre. Són veus carregades de por. Havia deixat parlar les ferides que encara supuren i havia obert la possibilitat de cercar els ossos dels morts. Després de tant de temps, encara no s'han clos. Per què? Les ferides han passat de pares a fills, i als néts. I passaran als renéts de la Guerra Civil.

He pensat aquestes coses mentre ha durat el procés del jutge. Alhora que a les pantalles de mig món es projecta La dama de hierro, la pel·lícula de Phyllida Lloyd sobre Margaret Thatcher que protagonitza Meryl Streep. La senyora Thatcher, la dama de ferro, la campiona del neoliberalisme -diuen que tenia els ulls de Calígula i els llavis de Marilyn Monroe-, fou amiga de Pinochet. Tant, que no consentí l'extradició. Havia estat aliat de Gran Bretanya durant la guerra de les Malvines i la senyora Thatcher s'apressà a subratllar la seva incapacitat física i mental per sotmetre's a un judici. Retornà a Xile amb cadira de rodes i, als pocs minuts de baixar de l'avió, s'alçà de la cadira i es posà a caminar, somrient, com si res.

Però abans de partir de Londres, la dama de ferro li féu un homenatge. Encara record les imatges que ens n'oferí la televisió: Thatcher li entregà una safata de plata que rememorava la seva estada londinenca. Podríem dir la seva detenció temporal a Londres. Ambdós somreien, feliços. Al fons de la safata -era tot un detall-, hi havia fet gravar la silueta d'un vaixell de l'Armada Invencible.