Petits grans detalls

ramon brugada terradellas. Director Científic de Girona territori cardioprotegit, de ­Dipsalut. besalú.

Imagini que vostè és en un bar, llegint el diari, fent un cafè, intentant passar una estona tranquil, enmig del brogit d´un bar. I de sobte, vostè queda sobresaltat pels crits, per l´enrenou de la taula del costat, d´un grup de gent gran que està jugant a cartes: «Què et passa, què et passa?». La gent comença a moure´s sense saber ben bé què fer. «No respon, no respira, no es mou». I vostè s´aixeca de la taula. Veu gent que se´n va ràpidament del bar. Vostè, què faria en aquell moment?

Aquesta és la situació de fa unes setmanes en un petit bar, d´un petit poble, d´un petit país com és el nostre. Se n´hi van quedar uns quants, sense cap coneixement de primers auxilis, però amb l´experiència vital d´afrontar els problemes amb el que hi ha a mà. Un havia vist que, a les sèries de televisió, a la gent que havia perdut el coneixement els feien compressions al pit i els donaven una descàrrega amb unes pales. Un altre va recordar que feia unes setmanes havien posat una màquina al poble per a aquests casos. I va córrer a buscar-la. Va arribar amb el desfibril·­lador sota el braç. No n´havien tocat mai cap. Van obrir-lo i van seguir les instruccions. Una descàrrega elèctrica i el cor tornava a funcio­nar. Uns minuts més tard arribava l´ambulància.

Reprenc de nou la pregunta: Vostè què hauria fet en aquell moment? Només dues opcions. Anar-se´n i deixar que es morís o fer quelcom –el que fos– a fi d´intentar que sobrevisqués? Molts van optar per la primera opció. Vivim en un país petit, amb pobles petits i amb bars petits. Però arreu, afortunadament, hi podem trobar grans persones, que fan del nostre un petit gran país. El pacient ja torna a jugar a cartes.

Dia del seminari

M. Àngels pagès calvet. ventalló.

Diumenge 18, vigília de la festivitat de Sant Josep, se celebrarà el Dia del Seminari. El lema d´aquest any és: «Passió per l´Evangeli». A les esglèsies i parròquies es pregarà perquè siguin molts els qui escoltin i responguin a la veu de Déu en la vocació al sacerdoci. Com és habitual es farà una col·lecta extraordinària per ajudar a les despeses del Seminari Diocesà, que aquest curs té vuit seminaristes.

Per ajudar a la pastoral vocacional, divendres vinent hi haurà una vesprada de portes obertes, adreçada als joves perquè puguin conèixer el que s´hi fa. L´any passat varen arribar a dos centenars els participants. És bo tenir en compte el que figura en els sobres per poder fer el donatiu: «Que cadascú doni, tal com hagi decidit en el seu cor, no per força o compromís, Déu estima el qui dóna amb alegria».

De ben segur que ens mourà a col·laborar amb més generositat.

Càrrecs i sous

Núria Fernández. figueres.

Amb la que cau des de fa temps, alguns encara tenen la barra d´anar a consells d´empreses amb salaris «normals», «dietes» mòdiques, cotxes oficials, etc.; i no només d´una sola empresa, poden compatibilitzar participar en diverses. I encara que no hagin passat dos anys quan estaven en un alt càrrec públic, tant els fa. Aquí, no passa res. Ningú, de dalt, veu res d´impune, noms i ­cognoms amb una llista infinita, de tots els colors, de partits i sindicats, fent la xup-xup, ajuda per ací i jo ho faig allà. E­xem­ples des d´Aznar a Endesa, David Mainé –cap de la campanya– també a Endesa–; ací aterra ara l´Elena Salgado, Felipe González a Enagas. Un exministre socialista president de REE, Atienza –promotora del negoci de la MAT– amb un sou de 700.000 euros a l´any (una empresa que guanya més d´un milió d´euros nets al dia). I no parlem dels consells dels bancs i caixes, salaris, pla de pensions etc. No tenen vergonya.

I a pagar la clase mitjana que pot tenir un sou amb nòmina. «Retallem més que cal cobrir el desfalc dels banquers» –pobrets– causants de la crisi amb les seves especulacions mercantils (quines casualitats de la vida, en Monti a Itàlia, l´altre a Grècia, a la CE, tots del Banc Goldman Sachs, o com ministres ací de l´altre banc americà... abans en un costat i ara en l´altre. Tot queda a casa); i els partits, súbdits de l´economia, a retallar sous de la classe treballadora...

Fins quan aguantarem això? Una cosa és estar indignat i l´altre indiferent; a molta gent la veig acovardida, amb por, egoista i tancant-se en el seu cercle. Quan no hi haurà res de menjar per a molta gent, i hagi d´anar al carrer sense poder mantenir el mínim status social... sense una digna sanitat pública, una escola i universitat correctes, veurem di també restarem indiferents. Només és qüestió de poc temps... no hi haurà Felips que ho aturin..