o podem pas negar unes profundes influències del bosc en la nostra vida col·lectiva. És interminable la relació de ?cognoms que fan olor de fusta: Alzina, Pi, Bosc, Faig, Fageda, Castanyer, Boix, i molts més, són pistes elementals; després vindrien els Costal, que significa un feix de branques i troncs que fan dèu pams de llarg; i els Fornells, que són piles de carbó; després tindríem noms de pobles com Arbúcies, les plantes del bosc que no fan soca ni creixen més que la mida d'un mànec. Tota una riquesa de noms és el que ofereix un llibre de l'any 1920, el Costumari del bosc, amb un subtítol d'usos de bon pagès sobre boscos i arbredes.
Aquell era un món de pagès. El món del bosc ha fet una evolució estrident. Havia estat una font de moltes economies, el bosc formava part de la mateixa vida; ara s'ha passat a considerar-lo com un servei de descans, per bé que només sigui per unes hores, o com un solar per edificar, quan era el temps del totxo. Des dels àmbits científics dels clorofil·laferits periòdicament en baixa algun clam d'intent de salvament, de vigilància, de resurrecció, però la majoria silenciosa continua molt d'esquena a les prèdiques.
La fusta de boix del qui en feia gravats, la pila del carboner, els esclops, el mestre d'aixa i la seva drassana, i moltes altres espècies en perill d'extinció seran aviat a les vitrines d'un distret museu de la fusta. Els bons usos del bosc eren, més que una llei, un costumari de saviesa pràctica, filla de l'experiència que no parava d'enriquir-se; aquesta era la diferència entre un costum i una rutina, que aquesta seria l'abandonament.
Un costum és fruit de l'observació i de la rectificació, si cal. Aquesta era la saviesa que generaven els boscos catalans. Per exemple, es precisava el pes verd del pi: "Quan es ven pi a pes verd s'entén que entren en la pesada el tronc i la brancada del pi fins a mida de costal". Quan els carboners feien la barraca, el costumari diu que "en fer un tracte de carbó, el venedor del bosc té l'obligació de deixar fer una barraca i la de deixar tallar els arbres i l'arbúcia necessaris; i en acabar, la barraca queda per al venedor". Artigar (arrencar un bosc) s'havia de fer respectant de catorze a divuit pins per quartera de sembradura.
Un altre món, certament, tota aquella cultura costumista tractada en el llibre comentat. Han passat noranta anys, ha plogut molt sobre el bosc, s'han fet moltes bugades i ens podríem preguntar si hem perdut gaires llençols, entre estimació i explotació, entre profit i negoci, us i abús d'una natura esplèndida i generosa. Vull creure que la consideració i la valoració dels nostres boscos ja entren degudament per la porta de la política i de l'ensenyament, a tots els nivells; però la dura realitat és que molts boscos gironins en aquest cas no demostren gaire que tinguin prou estimació. Quan s'encenen les desgràcies forestals que fereixen tantes sensibilitats tothom es veu obligat a dir alguna cosa. La rutina. Fa pocs dies els termes de Llagostera, Santa Cristina d'Aro i Tossa, al massís d'Ardenya-Cadiretes, han fet massa pudor de fusta cremada tot i que pel març no toca incendi. És espai mimat, protegit, sobre el paper oficial.
A flama passada, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha manifestat que "hi ha poca capacitat de gestionar les masses forestals". Heus aquí el disc ratllat que van impressionant en alta fidelitat tots els governs, mani qui mani. No es poden donar culpes perpètues al desastre del març del 2010 sobre els boscos gironins.
