Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món". Aquesta sentència de Wittgenstein en el seu Tractatus em porta a pensar en l'esquifidesa dels horitzons culturals que pot presentar el món personal dels nostres joves, malgrat siguin universitaris.

Des de l'antropologia sabem que allò que distingeix els éssers humans de la resta de mamífers és la seva capacitat d'articulació verbal. Però un cop d'ull als actuals sistemes de comunicació interpersonal i les eines educatives per a la seva construcció em fa pensar en un pronòstic molt pessimista pel que fa a les capacitats verbals de les generacions venidores.

No hi ha llenguatge si no hi ha lectura. No hi ha capacitat d'expressió verbal si no s'aprenen (o, millor dit, s'encomanen) uns bons hàbits i models de lectura. Malament anem quan un alumne de segon curs de batxillerat no sap qui fou Azorín. O em comenta que ha sentit a parlar d'Unamuno, però que no n'ha llegit cap obra. Això per posar tan sols alguns exemples. Tampoc coneixen l'obra del nostre Salvador Espriu ni saben el que suposa delectar-se amb un poema de Martí i Pol. Doncs, em pregunto, què llegeixen a les aules? Pel que veig, es tracta d'obres d'autors mediàtics, que apareixen sovint als noticiaris, i que han guanyat algun premi recentment. Es cerca més l'actualitat de l'autor que no la qualitat de l'obra escrita. I, tanmateix, es llegeix poc. Sembla que hi hagi una por que els nostres alumnes es puguin estressar davant d'un llibre, o analitzant un poema. A ningú, però, li fa por l'estrès que, mentalment, poden suposar hores i més hores davant de la pantalla de l'ordinador.

Qui ha llegit ha après a pensar. Qui ha llegit ha après a expressar les idees i els pensaments. Qui ha llegit ha guanyat capacitat d'imaginació. Qui ha llegit té un major control sobre la gramàtica, l'ortografia, l'oratòria i la composició literària.

Però, com escriuran bé si no s'hi ensinistren? Només s'aprèn a escriure bé des de l'exercici d'escriure, de redactar. Sembla avui que les redaccions tampoc estan gaire ben vistes a les aules. De fet, deixem masses coses en mans de la tecnologia. I la tecnologia hi entén poc (gens!) de figures literàries, de bellesa de poemes, de gramàtica i d'ortografia. La tecnologia és útil però no forma part de les capacitats mentals humanes.

Si els límits del meu llenguatge són els meus límits del món, em temo que podem anar cap a una generació que tingui un món tan limitat i estret com pot ser el que perceben un gos o un cavall. I aquesta és una generació perfectament dominable...